the second coming

Avui arriben n’Efrem i n’Alemu. No se que mes puc dir. Me falten les paraules, i aixo si que no es normal en el meu cas. Tenc moltes esperances posades en aquest viatge. Esper que tot sigui com ells volen, que els agradi molt i s’ho passin molt be. Esper que tot aixo, Etiopia, els agradi tant com a jo, que es molt, com ja sabeu.

Sobretot, pens molt amb n’Efrem, i amb com trobara tot allo de ca seva. Ara els seus ulls ho veuen tot des d’una altra perspectiva, molt mes ample, amb molta mes profunditat. M’agradaria que trobas alguns dels seus vells amics. M’agradaria molt. Es important trobar les teves arrels, sobretot si la sortida ha estat forcada o en circumstancies problematiques.

N’Alemu, sera una altra historia, li he preparat una setmana al sud, cap al final del viatge, on podra gaudir de tot allo que te per oferir la selva, zebres, babuins, i arbres enormes amb lianes per a penjar-se i jugar. Amb aixo no vull dir que per a ell aixo no sigui el retorn a ca seva, pero es mes petit, i ho veu tot d’una altra manera.

El que mes voldria es que el viatge sigui perfecte per a ells, i tengui tot el que esperen trobar. Es dificil explicar el que Etiopia representa per a mi. Quan els teus fills son etiops, tu tambe ho ets en certa manera. Pero aixo es per a ells, i ells han de fer-se les seves idees i els seus propis conceptes.

el concepte del temps

Africa te un altre concepte del temps. Un de molt millor que el nostre, tot s’ha de dir, pero que implica que els que vivim a la cultura occidental estam condemnats a la frustacio la majoria de vegades.

La millor forma d’il.lustrar el conflicte o xoc de cultures referent al tema del temps es que per exemple, per temes de feina, estam esperant a que una senyora marxi de ca seva per a passar a ocupar-la nosaltres, com a futurs llogaters. Ido fa 3 setmanes que esperam, i que ja ens hauriem d’haver mudat. Pero clar, avui finalment hem arribat a la data limit i dema la senyora en questio evacuara la casa. Ahir la vaig anar a veure, i mentre xerravem estava pensant, ostres, li he de demanar el numero de telefon de la casa, que no el sabem. I va ser en aquest moment, despres de tant esperar, que em va venir aquesta anecdota o conte etiop al cap, i que parla d’un home, que despres de ser cec durant molts anys, i esperar durant set anys mes la visita del metge especialista, li arriba el gran dia: el metge arriba, i li diu que dema, l’operara i hi tornara a veure. Tot seguit, l’invident va i li contesta: i per que no avui mateix?

malalts… i cans!

O cans i malalts, no se per on comencar. La questio es que l’altre dia, ahir i despus ahir m’han passat dues coses que m’han fet pensar una mica. Resulta que diumenge vespre, tornant de sopar i anant cap a l’hotel, ens va seguir un cusset. Era petit i molt jove, i que puc dir, enyor molt n’Igor i en Dabo. Dema venen els meus fills, la meva mare, en Txomin i n’Angela, i a ells ara no els enyor, pero als meus cans si. Be, en definitiva, arribarem a l’hotel, i li vaig tancar la porta de la nostra habitacio (totes son exteriors) als nassos al cusset, em vaig ficar al bany, i vaig tapar-me les orelles, perque sabia perfectament el que estava a punt de passar. Es va posar a plorar, a gemegar, i el sentiment de culpabilitat era terrible. Poc despres, els treballadors de l’hotel el van engegar, i el vaig sentir lladrar emprenyat i per a defensar-se supos. La culpabilitat em va durar hores, i tota la nit vaig pensar amb el mateix: si m’importava mes el ca que tota la gent que veia al carrer cada dia i cada nit.

Ahir, na Kaja es va posar malalta, possiblement el parasit no era mort, i a damunt ara pot ser te amebes, que fan mal de ventre i molesten mes. Cap problema, jo tambe i feim un tractament i seguim funcionant. Pero ahir, na Kaja, de cami a l’hotel, ho va passar malament amb el mal de ventre, i quan li pegava fort, s’acotava, i una vegada fins i tot es va seure al terra. I aqui va passar algo increible. La majoria de gent que passava, la mirava i s’interessava pel seu estat, que si estava be, que si necessitava ajuda, un taxi? Res, mai en tots aquests anys a Eti0pia havia vist res parescut. Aqui la gent ignora els malalts del carrer, igual que a ca nostra. Si hi ha algu tirat enterra, la gent passa per davora i continua amb la seva vida. Els carrers estan plens de gent de totes les edats amb lepra, polio, etc. Pero clar, veure un farangi malalt no es habitual, i no hi estan acostumats. De fet, esta clar que es tota una raresa, i per aixo estaven tots tan interessats.

Un ca i una farangi, sentiments mesclats amb les dues situacions. Em venen moltes idees al cap.

tallar-se el cabells…

Es que jo no en tenc gaire, aixi que aquestes coses, en les meves circumstancies les valores mes. Avui demati he anat al meu barber. Dic el meu barber, perque amb aixo de ser un faranji em podria cobrar el que vulgui, i no, em fa preu habesha, i aixo que nomes em veu un parell de cops cada any. De fet, passar-me la maquina i rapar-me em costa 10 ETB, o sigui, ni un euro, uns 70 centims.

Setanta centims que serveixen per a seure i esperar el meu torn, finalment posar-me a la cadira amb reposapeus i ell posar-me la tela aquesta per a no quedar-me ple de cabells, cosa impossible per altra banda amb els que tenc al meu cap! A continuacio, el barber ha canviat l’emisora de radio per una americana, radio Pittsburgh, on feien un programa de jazz i alternaven minientrevistes amb musica. Sobren comentaris, ja es prou coneguda la meva aficio per la musica negra des de sempre, i aixi ha comencat el meu tall, a ritme de Miles Davis interpretat pels Manhattan Transfer. Venga musica, una peca vocal, i la maquina que anava destapant mes encara la meva calva. Tot seguit, ha arribat un tal Jammal, a la radio vull dir, no a la barberia, i sonava tambe de puta mare, i el barber ha canviat de maquina, per una mes petita i amb la que m’ha acabat de rassurar el cap per complet.

Finalment, amb la darrera canco que no record de qui era o qui la interpretava, ha arribat la part final del meu tall de cabell, la millor: el massatge. El tio ha agafat un pedac ben humit dins aigua molt calenta i l’ha comencat a passar pel meu cap ia  fregar amb forca. L’ha tornat a banyar i a passar-lo un parell de vegades, fins que la meva calva brillava com un sol d’estiu. Pero no ha acabat aqui. Encara quedava agafar una botella d’un producte extrany transparent, igual algun tipus de colonia o alcohol, no ho se, i posar-s’ho a les mans, per a despres tornar fregar-me le cap per tot durant uns minuts. Fantastic. Perfecte. He sortit rapat, i content!

la cabra, la cabra…

Aquesta canco, m’ha vengut a la memoria avui demati, quan pujant de l’hotel cap a la feina, m’ha passat davant un nin amb una cabra. Res extrany, i es que per aqui es habitual veure aixo, de fet es usual veure ramats de cabres pel carrer a totes hores. Pero normalment, quan en passegen una, ho fan agafant-li les cames del darrera, o la duen fermada d’alguna manera, o simplement corren davora i la dirigeixen amb un petit fuet o pal.

Ido que tenia d’especial aixo d’avui? Resulta que el nin la duia agafada de la cua, i la cabra anava cridant beeee, i venga mes beeeee. Finalment, quan ha acabat l’adelantament, i els he tengut ben davant, he pogut veure que la posicio de direccio de la cabra anava regulat per un volant una mica especial. I es que mentre el nin li agafava la cua amb la ma, amb el dit index anava punyint el forat del cul de la cabra…

No en tenc ni idea de cabres, nomes se que per aqui son habituals al carrer, tant vives com mortes, senceres o nomes les seves pells, o fins i tot nomes les banyes. Pero esta clar que els matancers, que van passant d’aqui cap alla amb els seus ganivets de mitja lluna van fent la seva feina, i que els pastors, o com a minim aquest, apart de passejar-la la sodomizava!

Kaja-ye

Na Kaja, i aixo ja no es cap novetat, segueix fent una feina admirable en tots els sentits. Es un autentic plaer veure-la treballar i com se-n desfa de tots els embulls que van sorgint amb el dia a dia, i a mes a mes tota una escola pel que vulgui treballar aqui o a qualsevol altra banda. Es el que jo anomen ”the fucking bus driver”. Pero tot aixo, que no me cansare mai de repetir, ja ho sabeu, aixi que vos parlare d’una altra cosa, de com s’ha guanyat el cor de tota aquesta gent amb la que tracta dia rera dia, ja sigui a la feina o al carrer.

Aqui na Kaja no es diu Kaja, sino Kaja-ye, que ve a significar estimada Kaja, i que es una cosa que no se li diu a tothom, sino que es un privilegi que s’ha de guanyar. Aqui tothom l’estima, i es que ella se fa estimar. Si no li diuen sister (a Africa tots som germans i germanes), li diuen Kaja-ye, i per acabar d’arreglar-ho, la venedora del carrer de cacahuets li acaba de dir sister Kaja-ye! Francament, me fa enveja. Enveja sana, si, pero enveja…

anada i tornada de kombolcha

Vaig partir dimarts demati, a les 6, i he tornat avui a les 17:00. Amb les obres a la carretera fins a Debre Berhan ara el viage dura unes 8 o 9 hores, quan abans amb 6 o 7 ja eres alla. Es un pal, pero que li hem de fer. De totes maneres, en repetir-ho d’aqui a uns 10 dies, sera amb la familia i a mes a mes, amb les obres al primer tram i no de tornada a Addis, que es el que fa el viatge interminable.

Kombolcha esta com sempre pero amb mes calor. La sequera s’esta fent sentir, i de quina manera. El llac-reserva d’aigua a una hora de distancia ja no hi es, i la gent  ha de cobrir grans distancies a peu per a anar a cercar aigua. A mes a mes, la ciutat esta amb els carrers a l’aire per unes obres que duran aigua corrent a tota l’area. Aixo crea un ambient de pols i aire calent realment incomode. A les nits tampoc ha plogut, i la xafogor s’ha notat fins altes hores de la matinada.

Pero el que realment s’ha notat de matinada, no han estat els moscards, ni la calor, sino el malparit que li toca foter-se a rezar a devers les 4 a crit pelat i amb una mala ostia que quan et despertes no saps ben be on ets ni que ha passat, pero et penses que hi ha un tio cridant dins l’habitacio. A damunt, despres de dos minuts, li contesta un altre, i aixi successivament fins emprenyar a tota la ciutat i no deixar dormir a ningu!

Bromes apart, es una de les coses que mes m’agrada d’aqui. Es aquell punt exotic del viatge, que complementa les olors, la gent tot el que veus. Els sons son tambe molt importants, i les pregaries donen aquest ambient mistic al pais que tant el caracteritza.

Per cert, apart dels tipics accidents del viatge, molts com sempre i tots amb els isuzu-alquaeda com protagonistes, he vist monees, hienes, els tipics camells, i ah, se m’oblidava, el meu conductor va lligar amb una nina de 18 anys, a qui jo vaig oferir fer-li els papers d’adopcio i anar cap a ca nostra. A ella pero, li interessava mes els papers de matrimoni, crec…

nins pobres, pobres nins…

Les coses que t’arriben a passar anant en cotxe per Addis. No fa gaire, quan anava acompanyat d’una familia amb nens catalans dins un taxi per la ciutat, sen’s va acostar el tipic nen que demana llimosna a la finestra del meu costat. Va repetir el ritual de sempre, no father, no mother, hungry, etc. La veritat es que n’hi ha que es posen a cantar una melodia tambe, i despres en tens d’altres que es dediquen a mirar de vendre txiclets o clinex, es veu que aquests darrers tenen ments mes empresarials, i a mes a mes s’han guanyat la simpatia del gran public ja que no consideren la seva activitat com un acte de mendicitat sino d’intercanvi o negoci. La questio pero, es que el que tenia vora meu era un nin que mendigava, i jo mentrestant mirava davant. Amb aixo que una veu de nin de dins el cotxe em va fer una pregunta, molt bona per cert, i molt clara: llorenc, tu l’escoltes? Aquella pregunta em va sonar mes a punyalada, per la veritat que duia afegida, i que jo vaig contestar amb veu alta immediatament - sempre - i amb veu baixeta i nomes per a jo - pero no tenc collons d’aguantar-li la mirada massa estona…

Em falta pero, aclarir un punt. Som poquets els blancs que ens movem per la ciutat, i facilment identificables. Aixo vol dir que tothom et coneix i sap dels teus habits. Tambe corre el rumor per Addis que diu que els nins i nines que demanen diners, pensen que els blancs son beneits, perque els demanes diners i te’n donen, i a damunt molts!

una carrera contra un campio

Avui, de sortida cami a Debre Zeit per a dinar i passar un poc el diumenge, ens hem trobat amb un cotxe 4×4 de color negre, i el nostre amic i taxista Geta Masay, ha dit: en Haile Gebresellasie! Francament, sempre havia tengut l’esperanca de trobar-me’l entrenant, corrent amunt i avall Entoto, esquivant mules i dones carregades de branques d’eucaliptus i completant aixi una visio romantica de l’atletisme de alta competicio contra el tio que entrena sense ciencia ni tecnologia, nomes amb cames i pulmons. Pero no! De fet no hem aconseguit ni posar-nos davora per a veure’l be. Menos mal que en Geta ha dit que era ell i que conduia, i jo m’ho crec i aixi es la historia, pero nomes hem arribat a posar-nos darrera, aferrats al seu cul, el cul d’un gegant negre que anava mes rapid que nosaltres. I he pensat, aixi deu ser com es senten els que els toca competir contra ell: els toca veure com el tio, va corrent cada vegada mes aviat, sense importar-li la distancia ja correguda ni el dolor dels seus musculs. Res, en Gebresellasie, tot un Deu!

nova etapa

Els viatges a Etiopia venen sovint marcats per les persones que conec durant la meva estada per aqui. Ahir va marxar el grup de families que es trobava aqui, i he de dir que per sort meva, hi havia un grup nombros que m’ha marcat personalment per la seva qualitat humana. No es questio de dir noms, i de deixar a ningu fora, es simplement el grup, el seu comportament en general, des dels infants fins als adults, i com tots han fet que aixo sigui una experiencia mes enriquidora si pot ser, encara.

Viatjar es un plaer, i compartir el viatge amb aquestes persones, desconegudes fins fa poc i ara amics i amigues, fan que venir a Etiopia sigui l’experiencia adictiva que es per a mi, i que em fa passar 10 o 11 mesos a l’any pensant en el que m’espera durant el mes de juliol. La vida aqui es intensa, i sembla que s’encomani a tothom aquesta intensitat per viure, posar-se la pell de gallina, emocionar-se. M’agrada. En vull mes…