Archive for the ‘viatge Etiòpia 07’ Category

els mercer-miko a Etiòpia: estiu 2007

Octubre 17, 2007

Aquí es pot veure l’itinerari seguit durant tot el viatge. A continuació, els llocs on vàrem dormir, preus, etc.

Normalment, un dia de cotxe per a 4 passatgers equival a 80€, amb o sense benzina, això s’ha de negociar, i amb el conductor inclòs i actuant d’intèrpret.

Hotels i preus per nit, només amb berenar si en donen:

  • Addis Abeba: Ghion hotel – 70€, o Decent Pension – 10€
  • Harar: Belayneh – 16€
  • Bahir Dar: Ghion – 25€:
  • Gondar: Fogera – 18€
  • Lalibela: Lal hotel – 25€, o Tukul Village – 30€
  • Bishangari: Tukul – 60€, o Godjo – 80€
Anuncis

imatges interessants d’eti0pia…

Setembre 15, 2007
  1. Un referent al cinema: Forrest Gump.
  2. Una d’aquelles de dos quan es troben i pensen: “mmm, qui és aquest calb?”, o, “mmm, qui és aquest pelut?”
  3. Una altra on es veu clarament un misteriós gegant de la mitologia etíop que es volia menjar na Bel!
  4. Aquesta foto ja la he posada a un dels posts de Harar, però l’he volguda recuperar perquè amb el tamany més gran es pot apreciar el que realment hi ha. Quan ens mostraven les cases típiques harares (bàsicament entres a ca seva d’algú i fas fotos) vàrem arribar al moment de fer una mica d’horeta. Si vos fixau bé, damunt la tarima-sofà-llit, hi ha dues persones dormint.
  5. Al carrer, mentrestant, només canviava l’entorn. Això és un portal…

 

 

 

 

 

 

 

la nit de Bahir Dar

Agost 19, 2007

Bahir Dar es una ciutat situada a la vorera del llac Tana, i encara que a molts de llocs havia llegit que no era gran cosa, a mi em va agradar molt. Sobretot perque estar a un bungalow a la vorera del llac, amb pelicans, pescadors, un passeig, i una terrassa on sopar o fer un suc a la fresca a jo em sedueixen aviat.

La nit a hora de sopar, es va moure vent, i amb la baixada del sol, va arribar la ja acostumada invasio de termites voladores. Es increible, pero se t’arriben a ficar als llocs mes inverosimils. Es vera que son desagradables, son bitxos, pero no piquen, i t’hi arribes a acostumar com a tantes altres coses.

Aquella nit, tenia una cita amb un treballador dels serveis socials, que m’havia de parlar d’un programa molt arriscat i agosarat d’apadrinament i patrocini d’un nin en particular. Les dificultats dels patrocinis dels estudis dels nins son moltes, ja que hi ha tota una colla de gent que es mou al voltant de totes aquestes situacions que no dubtaran en fer el que sigui per a aprofitar-se’n. El cas d’aquest nin era sense cap dubte una prioritat absoluta. La historia havia comencat ja feia mes d’un any, quan un senyor de Barcelona, un metge, va fer un viatge a Etiopia per a trobar el nin en questio, i mirar d’apadrinar-lo. El que va trobar, pero, va ser el nin i tot el seu entorn. El nin vivia a una habitacio, on tambe hi vivien unes setze dones mes, totes elles prostitutes, i que utilitzaven l’habitacio com a lloc de feina tambe. Pens que la situacio va ser potent, perque el metge, una vegada va veure allo, va agafar el nin i el va dur amb ell a l’hotel, fins que els serveis socials li trobassin un lloc adient per al nin.

Aquesta es una historia real, i com aquesta n’hi ha moltes. La questio es que un s’ha de plantejar la situacio com el que es, i no posar-se a analitzar les competencies legals, etc. El nin necessitava una mesura desesperada, i la necessitava ja, i el senyor de Barcelona va estar a l’alcada de les circumstancies, i va posar la seguretat del nin per davant de tota la resta, fins i tot d’ell mateix. El nin no podia seguir alla, treballant, sent utilitzat dins aquella habitacio, vivint una vida que no li corresponia. No vos equivoqueu, molts vivim moments a les nostres vides que no hauria de viure ningu, i els hem de passar igualment, pero ho fas perque no hi ha mes remei. La cosa canvia quan ho pots evitar, quan pots marcar la diferencia, encara que nomes sigui en un cas, encara que sigui a una gota dins la mar. Es igual, aquest cas, s’ha pogut solucionar, i aixo dona esperanca, i l’esperanca no te preu perque implica una injeccio de moral, i de motivacio que te fa creure que tot es possible… encara que no ho sigui. Pero s’ha d’intentar.

La nit va acabar amb una tempesta electrica i una pluja de dimensions bibliques que van fer que les termites se’n anassin, mentre nosaltres sopavem davall la porxada de la terrassa. Vaig veure el nin molt be, integrat dins una familia que es fa carrec de les seves necessitats, i amb un guardia dels serveis socials de total confianca. Despres, la tempesta va incrementar la seva violencia i nosaltres varem haver de partir cap al bungalow. Va fogir el llum. Llamps i trons. Una hora mes tard, algu amb una llanterna tocava a la nostra porta. Ens venien a cobrar el sopar, ja que haviem partit sense pagar!

memories d’africa

Agost 18, 2007

Ara mateix, encara em despert i no se ben be on som, si al nostre hotel d’Addis o a ca els meus sogres Aixo si, la nova incorporacio a la familia, un tercer negre, ara de casi 8 setmanes i que nomes plora quan ha de pixar i cagar i ja comenca a lladrar, em torna ben aviat a la realitat.

Estava fent una mica de balanc final i de tot el que he vist o m’ha passat aquest mes de juliol, i si amb el dolent o el pitjor del mes ho tenc molt clar, i no te cabuda en aquest blog, amb el millor, el mes positiu es mes dificil degut a la fortissima competencia. Els candidats serien:

Addis: com sempre demoledora, gris, postmoderna

Lalibela: eterna, aturada en el temps i envoltada pel misticisme

Na Immaculada i na Kumnega

La sortida a Babile

Harar: activitat frenetica i pont a l’Asia

Bishangari, al llac Langano: un paradis

Per a jo, possiblement per tota la anticipacio, feia tres anys que hi volia anar, i pel fet de com hi vam arribar, amb transport public i sortides molt mes aventureres, sense cap dubte el mes espectacular ha de ser Harar. Crec que es un lloc on no m’importaria quedar-m’hi una temporada indefinida.

Aixi i tot, els viatges es fan memorables arrel d’experiencies com la de na Imaculada i na Kumnega a Lalibela. I per molts altres motius, clar, tot el que fou veure en Tofol i na Bel a cavall per Africa, n’Albert, negant-se a dormir-se al cotxe de cami a Langano, amb l’excusa de no voler perdrer-se res mentre obligava la seva camera a fer hores extres, o na Kaja, com sempre fent relacions amb tothom per alla on anava, i especialment armant un xou com no vos podeu imaginar a Harar, quan es va col.locar un bol enorme que acabavem de comprar al mercat arab damunt el cap, a la manera de les dones Oromo, i que va provocar que fos saludada per tota la ciutat per totes les Oromo que ens trobavem, amb crits de cel.lebracio fets amb la gargamella com si es tractas d’unes noces o una festa. Tot un espectacle.

Tampoc voldria oblidar-me de Bahir Dar, i el seu hotel al costat del llac Tana, on en Tofol i jo varem intentar llogar una tankwa, barca de papir, i no ens vam atrevir finalment, de manera que em queda pendent, o vam visitar un oculista, ja que ell tenia un ull una mica tocat. La nit a Bahir Dar, fou espectacular, plena de termites voladores, i una enorme tempesta electrica. Pero aixo, ja sera una altra historia…

la calor i la medicina…

Agost 16, 2007

Aixo de Txequia te aquestes coses. Fa molta calor, i jo tenc molta mandra, i a damunt l’ordinador no reconeix la camera i no puc afegir les fotos com havia promes. Cap problema, dimarts ja serem a Mallorca i alla anire posant imatges, sempre que superi aquesta mandra cronica.

Mentrestant, deixau-me que vos conti l’experiencia viscuda avui. he acompanyat a na Kaja a un metge, be, doctora supos ja que era una dona, que ens ha parlat d’energies, i ens ha mostrat una maquineta que cercant els punts d’energia natural del nostre cos, i sempre segons la medicina milenaria xinesa, a les nostres mans, ens pot fer una mena de diagnostic de com estam de salut. Be, na Kaja, ho ha provat i he de confessar que li ha endevinat els dos problemes de salut actuals que te. Jo no m’he atrevit, perque la meva condicio d’esceptic em supera. Allo de que et vagin picant amb un boligraf electronic a punts dels dits de la ma i del peu, m’ha parescut un obstacle insuperable. Aixo si, despres et donen uns productes naturals que et curaran o ajudaran d’alguna manera. Jo sempre he estat mes de les analitiques de sang i orina, pero aixo es molt mes divertit.

A Etiopia no tenen vacunes per a la meningitis en tot el pais, i aixo que fa un any van patir una epidemia que va obligar al govern a engegar una campanya de vacunes a nivell nacional – amb molt poc exit, per cert- i mentrestant, nosaltres al primer mon -per allo de que ve primer que els altres, i que realment s’hauria de dir l’unic mon ja que el segon m’es totalment desconegut i el tercer i quart no compten igualment- podem jugar amb maquinetes electroniques que ens ajuden a diagnosticar malalties de forma preventiva…

Ara record una conversa d’aquest estiu amb un metge, precisament parlant de la vacuna de la meningitis, on jo li demanava on la podia comprar, i ell em recordava que a Etiopia, no en tenen de vacunes d’aquestes. A damunt, algu em va suggerir – molt oportunament per cert- comprar-les a ca nostra i enviar-les. Quin mon en que vivim, que un problema tan greu es pot solucionar tan facilment. La prioritat del nostre mon es clara, i cruel: si pots pagar, tot anira be. I si no tens diners, ido, ja sabeu…

el somni de la raó…

Agost 10, 2007

Avui he rebut un correu de n’Albert que pens que es mereix ser transformat en post al nostre blog, tant per contingut com per l’interessant tema que suposa el retorn a casa, a occident.

Hola farangis.
Costa tornar a la realitat, malgrat tot i estar de vacances. Després de comprovar que la gelera produia eco a l’obrir-la, dimarts vaig anar a comprar.
A plaça vaig aconseguir un descompte d’un euro i busques sense demanar-ho. Suposo que em veren amb pinta d’habesha. A Alcampo, malgrat deixar més de 120 euros no vaig aconseguir cap tipus de rebaixa.

Però el que us volia comentar és el somni que se’m repeteix des que vaig tornar. Somio que estic dormint a un tukul obert pels costats amb na Immaculada al costat. Vosaltres sou a uns tukuls veins en situació similar. Estam en pilotes i amb molts de negres que ens miren. Els nostres equipatges són a un lloc indeterminat, diferent del tukul. No hi ha llum, només uns fanalets a l’estil dels de Bishangari. A un moment donat em ve la sensació que ens robaran tot el que tenim, que està a sobre de la tauleta. Per evitar-ho ho agafo i em poso el rellotge. M’he despert dos matins amb el rellotge posat. Ahir també m’hi vaig aixecar, però era conscient i vaig fer-ho per què na Immaculada se’n fotés un poc de jo.
El més curiós de tot és que generalment no recordo mai el que somio.

Ja vos he dit que era d’allo mes curios, i de fet, crec que sera el principi d’una miniserie sobre la tornada i les seves conseqůencies.

altres realitats…

Agost 6, 2007

Ara que ja estic instal.lat a ca els meus sogres, i que ja he dormit una mica mes, puc tornar a la realitat paral.lela etiop, aixo si, des de Txequia. Avui mirare de penjar les primeres fotos a tots els posts del blog i aixi il.lustrar-lo una mica. Seguesc amb teclats estrangers i per tant encara veureu gramatiques extranyes uns dies mes.

Parlant d’universos paral.lels, un dels suvenirs que he regalat als meus fills avui ha estat un dinar d’injera amb key o wot (salsa de color vermell de carn de xot), el popular menjar tradicional de la cuina etiop. El vaig encarregar a la cuinera de la casa cuna, na Sannait, una autentica joia de persona, mare i treballadora a qui na Kaja i jo mateix ens hem vist obligats a besar (gran plaer) per la qualitat dels seus plats (+ plaer!).

Puc assegurar-vos que els meus fills han gaudit molt de l’experiencia, i nosaltres tambe, clar. Per a n’Efrem, nomes era la segona vegada que provava “menjar seu” en tres anys, la primera a Barcelona el passat mes de juny. Imaginau-vos l’escena, la salsa anava dins uns termos per a cafe o sopa, i la injera dins un “tupper” de plastic. Res gaire glamuros, pero una vegada l’hem escalfat dins una olla i l’hem posada sobre el plat i presentat a la taula, allo ja era una altra cosa. Era el que m’havia demanat n’Efrem que li dugues: menjar, menjar del seu, del que va menjar durant tota una vida, una realitat paral.lela que va durar 9 anys. Avui, mentre menjava, estic segur que per a ell allo era mes que una experiencia culinaria. Nomes ha fet un comentari, molt dins l’estil de n’Efrem: “es igual que la d’abans”. Mes clar no es pot dir.

De manera que estava pensant i reflexionant sobre el viatge, i m’ha vengut al cap en Txa Txa, el nostre guia que ens acompanya per tot a Harar, i que amb 19 anys, ja tenia una vida plena d’experiencies i de realitats ben diferents a les nostres. Mentre sopavem plegats, una nit a Harar, i parlavem del que haviem fet a les nostres vides i del que voliem fer al futur (coses inversemblants com ara fer-nos tatuatges, visitar llocs exotics, etc) van sortir tambe els nostres passats. El seu, incloia una part personal d’allo mes interessant. En Txa Txa em conta com havia estat estalviant durant una bona temporada, per a aconseguir reunir un parell de milers d’euros, amb l’objectiu de creuar la frontera, baixar a Kenia, via Somalia, i afegir-se als camps de refugiats de les nacions unides instal.lats alla, amb l’esperanca de ser seleccionat per a formar part d’algun dels contingents amb desti als Estats Units. Una vegada alla, nomes quedaria viure el somni america.

Com vos podeu imaginar, aixo m’ho contava mentre compartiem un plat d’injera, de manera que mentre ell parlava i jo escoltava, tambe pensava que la historia tendria un desenllac no desitjat, ja que estavem plegats a Harar, i per tant, allo, com a que no es pareix gaire a America o al somni america.

Travessar fronteres il.legalment es forca complicat, i si pensam amb les de Somalia o Kenia, fronteres amb conflictes armats calents, mes fotut encara. Tot va anar be, fins arribar a la frontera de kenia. Alla els esperava en teoria una gent (tot aixo ho gestionen les mafies locals, senyors de la guerra armats i perillosos) que els havia de conduir al camp de les UN i entrar-los clandestinament de nit. Pero enlloc de ser aixi, el guio amagava un canvi al final. La gent que els va recollir, els va apallissar, fins i tot en va matar un grapat, i els van prendre els diners a tots. En aquells moments escapar i sobreviure era el unic que importava, i una vegada recuperat de les ferides, nomes quedava tornar a ca seva, i aixi va ser.

D’aixo feia nomes un any. Un jove de 18 anys, que ja havia treballat uns anys com a guia i altres coses, parlava somali, amharic, angles, frances i harare, la seva llengua mare, i que ja havia viatjat a alguns llocs ben lluny, i viscut realitats ben diferents.

Jo pensava que ens separaven exactament 20 anys, i dues cultures. Pero sobretot ens separava una experiencia ben diferent, una realitat mai viscuda per part meva, un mal somni. Pero en Txa Txa era amb nosaltres ara, i estava be, i les coses li anaven be, i ara que la guerra amb Somalia havia aturat a la zona com a minim i a les nits no es veien resplandors d’explosions llunyanes al desert, les coses milloraven, els turistes havien tornat, i la vida pintava mes be.

Les coses que queden al passat de vegades no pareixen tan dolentes, pero quan les contam i les tornam a viure les recordam amb tota la seva intensitat. Els ulls d’en Txa Txa no mentien quan em contava la seva historia. La seva realitat es ben diferent de la meva, i inclou hienes i un lloc de llegenda, pero tambe moments de perill, de por, bases americanes amb soldats delta que pareixen armaris mes que persones, i una guerra a 200 kilometres aproximadament aquest any passat.

Universos paral.lels, realitats diferents. Un altre mon es possible… I tant.

   

la joia del nil (blau)

Agost 5, 2007

La joia del Nil es na Kaja. L´haurieu d´haver vista en accio aquest darrer mes. Mai haviem tengut tanta feina i activitat concentrada en un periode de temps aixi. La veritat es que hi havia moltissims de nins, i moltes coses per a fer. I a mes a mes, com ja es habitual, les coses no han anat exactament com havien dánar (coses dén Murphy), pero els objectius s´han assolit i tot s´ha dut a terme de manera exitosa.

I si ha estat aixi, ha estat tot gracies a la dedicacio i perseverancia de na Kaja, que mai abandona, i que ha entes perfectament la dinamica de no deixar res, ni a ningu, enrera. Sempre ha sabut mirar endavant i veure el costat positiu, i quan no n´hi ha hagut, ha aplicat la seva creativitat a cercar solucions bones i rapides. Millor, impossible.

Creieu-me quan vos dic que les coses es poden complicar treballant a Etiopia, i que de vegades pareix que les coses mes senzilles es tornen impossibles. No ha estat aixi amb na Kaja. S´ha sabut moure molt be en tots els entorns de treball, sap tractar la gent dálla dins els seus parametres culturals (importantissim) i cuida molt les relacions amb tothom implicat en qualsevol projecte.

No vull que aixo soni com que em sorpren la seva actuacio o el seu talent, de cap manera, tot el contrari. Es simplement, que es mereix que li posi tot el que ja li he dit en persona per escrit, per a que ho pugui llegir tothom tambe, i donar-li aixi el credit que es mereix i que li correspon justament: Kaja, ets la millor, un punyetero crack! L’any que ve, MES!!!

gracies per tot, pel teu suport, pel sacrificis fets, per estar amb jo sempre, i per la teva complicitat, t’estim…

zizou

Etiopia, la terra del preste Joan, Shangrila, Shamballa, etc

Agost 4, 2007

No se si ja estava enamorat del pais abans d’anar-hi a cercar els meus fills, o si realment em vaig enamorar alla. Pero a mi el que em passa es que som una mica com el Romeo d’en Shaquespeare, que estava realment enamorat de l’amor.

Supos que som un cas clar de la sindrome de n’Stendhal, crec que es diu aixi, i que estic enamorat del lloc en questio, de la cultura d’aquest pais que em te fascinat, i de la seva gent mes petita. Sense cap dubte, els infants d’Etiopia son el gran tresor del pais.

Avui ha estat dia d’acomiadaments, hora de dir adeu, a tothom, a alguns per a sempre, ja que ja se que no els tornare a veure, i a altres fins aviat. El darrer dia sempre es un dia molt trist, i avuino ha estat diferent. Hem fet una festa, amb pastissos, musica, jocs, etc, per a passar el dia millor.

Sempre que me’n vaig d’Etiopia, em ve al cap el final del llibre Horitzo perdut, on el seu protagonista despres de descobrir el lloc mitic, Shangrila, ha sortit i tornat al mon de sempre, i ara intenta escapar una i una altra vegada, intentant tornar obsessivament al lloc dels seus somnis i abandonar per a sempre la vida quotidiana.

Esta clar, que el meu alter ego es l’heroi del llibre, i que d’aqui a onze mesos, ja sabeu on sere, fisicament, perque el meu cap ja hi es sempre.

Bishangari

Agost 4, 2007

Si mai aneu a Etiopia, i ja se que es demanar molt, no vos podeu perdre una visita al llac Langano i una estada a Bishangari lodge. Bishangari vol dir Aigua Bona en oromo, i reb el nom de la font descoberta ara fa 12 anys per un angles.


El lloc en si es un parc natural, gestionat pel govern i que inclou un hotelet en forma de bungalows convenientment separats, un restaurant extraordinari i un bar a un arbre. Si, a un arbre gegant. A mes a mes, tot dins un ordre ecologic perfecte, i dins les normes de convivencia mes senzilles possibles: ets a ca teva, el bar o el que necessitis obre i tanca quan tu vols.

Ho puc dir mes fort, pero no mes clar: es el paradis. No vos ho perdeu. Comprau un bitllet d’avio i anau cap alla! Estareu tot sols, amb platja privada, monees i babuins de tot tipus, mes de 400 especies d’ocells diferents, grans petits, de tot color, antilops, hipopotams (nomes els vaig sentir, pero de quina manera)… Es un lloc privilegiat, on podeu caminar, muntar a cavall, sortir en barca o en bici, etc. Sobretot, pots estar tranquil, menjar molt be, i sentir-te el rei del mon.

No ho se, despres d’aquest mes, just el que necessitava, encara que crec que hi podria viure tot l’any. Les dutxes funcionen amb energia solar, de fet, la cuina tambe pel que em van dir, i els fems els disposen amb biogas. Es molt dificil trobar un lloc aixi a Etiopia, amb un estandar de qualitat tan elevat. Normalment, tot va d’aquella manera, i un aprecia realment l’entorn, la cultura, pero no el servei oferit. Aqui, en canvi, l’oferta de naturalesa en estat pur combinada amb una estada molt agradable dins un entorn salvatge es mereix una matricula d’honor!