Archive for the ‘viatgers’ Category

consells per als viatgers…

Mai 20, 2008
  • “Take nothing but pictures, leave nothing but footprints”
  • “Kill nothing but time”

Supòs que si hagués de fer una llista de consells, aquesta podria ser tan personalitzable, que realment no tendria sentit. En canvi, aquestes dues frases podrien resumir tot allò que ha de ser un viatger: el viatger mai ha de tenir pressa. El temps és el seu millor company de viatge. Un viatger només hauria de recol·lectar aquells objectes que vagin acompanyats d’una història o d’un valor sentimental determinat. Una vegada convertim el viatge en qualsevol altra cosa, ens convertim en turistes. Per cert, res de dolent. Del meus viatges a Etiòpia, una de les parts que més m’agraden és la turística. Això sí, fins i tot dins el turisme, es pot viatjar,  i es pot arribar a aquella experiència mística, en que el viatge assoleix nivells de sensacions i sentiments, que el converteixen en inoblidable, amb tot un esdeveniment dins les nostres vides, en una experiència que ens deixarà marcats amb una empremta imborrable.

Clar que també cal avisar que totes aquestes experiències inoblidables que deixen una empremta permanent poden tenir el seu origen a algun episodi desagradable com ara problemes tècnics o de logística, o la típica diarrea de sempre. I és que en Murphy, sempre s’apunta a tot, i si no el tenim en compte o l’oblidam, sol emprenyar-se i fer-se més present que mai.

Anuncis

viatjar des del punt de vista de google (1)…

Març 31, 2008

Supòs que es pot viatjar de moltes maneres, però les possibilitats que ens ofereix google ara mateix, és per a fer-ho des de l’aire i sense por a caure…

Si pegam un cop d’ull a la categoria Etiòpia, ens trobarem un parell d’imatges només, però totes de l’aeroport Bole d’Addis Abeba, amb aquesta ja no disponible del mateix avió accidentat (i l’informe corresponent) i la capital. Aquesta darrera de la capital són les coordenades que té tatuades n’Angelina Jolie al seu braç en homenatge a l’origen d’un dels seus fills adoptats.

Això és Addis, per si vos voleu distreure una mica, podeu intentar localitzar mercato des de l’aire a Ketema, i he de dir que casi resulta igual d’impressionant que a nivell de terra!

Richard Francis Burton

febrer 18, 2008

El meu primer viatge a Etiòpia, el de l’adopció, va servir entre altres coses per a visitar el museu antropològic d’Addis Abeba, i poder veure manuscrits i llibres antics publicats per en Richard F. Burton. Som un mitòman, i com tal, no vaig poder contenir l’emoció de sentir-me tan aprop d’un dels meus herois personals.

Aquest personatge va representar el canvi. Encara que avui en dia, i des de la perspectiva que dóna la distància en el temps, ens resulti un home complicat i polèmic, això no és res amb el que va suposar la seva persona durant l’època victoriana.

Per a començar, estam parlant d’un individu que mai es va sentir còmode a Anglaterra. Considerava Àfrica ca seva, i la de tot el món. El colonialisme no li interessava el més mínim, i sempre va prioritzar els éssers humans per sobre de la geografia. Bona prova de tot això és que parlava molts idiomes, era un expert antropòleg i coneixedor dels costums de les tribus amb les que contactava.

En Burton aviat es va convertir en una persona famosa, i ben prest va agafar proporcions de llegenda, que el posaven a llocs i situacions diverses. El seu, era i encara és, un personatge més gran del que ens pot donar la realitat. En Burton pertany a la llegenda i al mite.

Apart d’explorador i antropòleg, era escriptor (llibres de viatges, eròtics i traduccions diverses) i amb inclinacions cap el sentiment musulmà. Fou el primer home no musulmà en visitar Meca. I també fou el primer europeu que entrà (i sortí viu per a contar-ho) de Harar, Etiòpia, la quarta ciutat santa de l’Islam més important del món.

Apart de ser poliglota, era un mestre de la disfressa. Aquests dos talents combinats el van fer passar per àrab molt sovint, i va ser eines de gran valor a l’hora accedir d’incògnit als llocs sagrats musulmans.

Era un home que creia profundament en la poligàmia, els plaers de la vida, i que a més a més li agradava parlar-ne obertament, amb el conseqüent enfrontament i problema de la reprimida societat anglesa de l’època, i vergonya de la seva dona (bastant més jove que ell), qui havia de patir els comentaris que feia la gent. De fet, ella va protagonitzar un incident terrible quan en un atac d’ira li va cremar un nombre important de llibres i manuscrits d’alt contingut eròtic que el propi Burton havia escrit.

La seva mort també pertany a la llegenda ja que hi ha històries que conten que el seu cos, ja mort, arribà a França dins un piano, i és que… era tot un artista!

Recomanacions:

Primers viatges a l’est d’Àfrica

Visitar Harar en persona!

Rimbaud

febrer 11, 2008

Me vaig veure obligat a viatjar per a allunyar les aparicions acumulades al meu cervell

Aquest text de la seva Temporada a l’infern, ja indica l’estat d’ànim del poeta. La seva estada a la ciutat de Harar va ser com a mínim controvertida. De fet, es podria dir que va ser una baixada a l’infern, una caiguda de gràcia. Va perdre la salut, i els negocis tampoc li van funcionar, començant pel seu comerç amb el cafè, seguint amb el tràfic d’armes, i acabant amb l’esclavisme. Va fracassar amb tot. La seva vida sentimental venia de ser un autèntic desastre, amb una relació més que tempestuosa amb el poeta Verlaine, a qui va maltractar psíquica i físicament, i del que molt possiblement estava totalment enamorat. En Rimbaud, enfadat amb el món, sempre m’ha sobtat pel seu alt grau d’inteligència, per la seva lluita contra tots el que són les institucions de la societat i els seus conservadurismes, i també però, perquè em dóna la impressió de que sofria un complexe d’inferioritat gairebé inexplicable, un sentiment de no ser prou bo per ningú, ni per al seu amant, ni pels altres poetes, ni per la vida en general.

La gent viatja per molts motius, però a jo el que més m’agrada és el de l’escapada. Anar a un lloc on no seràs trobat, i no poder quedar-te enlloc massa temps. Tanmateix, és allà on voldries estar, per a sempre. I si no, que li diguin a en Rimbaud que mentre agonitzava abans de morir a França, demanava que el deixessin tornar a Etiòpia. I és que Harar és molt Harar.

Port…

febrer 5, 2008

Hi ha altres personatges ficticis, molts de fet, que ens inspiren, i que ens fan veure el món amb uns altres ulls. Però en el cas d’en Porter Moresby, em passa igual que amb el protagonista d’una historieta curta d’en Borges que escull morir a una lluita amb ganivets al sud de l’Argentina, purament per romanticisme. Aquest mateix romanticisme fatal és el que m’atreu d’en Port, un dels personatges protagonistes de la novel·la The Sheltering Sky, d’en Paul Bowles, i amb capacitat, almenys en somnis, per a foradar el fràgil material del que està fet el cel…

Aquí teniu el paràgraf clau del llibre, on es resumeix allò que ja sabem tots, però que sovint decidim ignorar, o simplement oblidam: la fragilitat de la vida. La vida s’hauria de viure amb intensitat, moment a moment, aprofitant cada instant per insignificant que sigui. Però això no és res nou, cosa que fa més inversemblant encara el fet de que la mort ens arribi gairebé sempre per sorpresa. I és que tot a la vida, i especialment a la joventut, sembla infinit…

Death is always on the way, but the fact that you don’t know when it will arrive seems to take away from the finiteness of life. It’s that terrible precision that we hate so much. But because we don’t know, we get to think of life as an inexhaustible well. Yet everything happens a certain number of times, and a very small number, really. How many more times will you remember a certain afternoon of your childhood, some afternoon that’s so deeply a part of your being that you can’t even conceive of your life without it? Perhaps four or five times more. Perhaps not even. How many more times will you watch the full moon rise? Perhaps twenty. And yet it all seems limitless.

benvinguts al bus màgic, o, choose life, Alex Supertramp…

gener 28, 2008

Ahir vaig veure “Into the wild”, l’adaptació de la novel·la del mateix títol que ha fet en Sean Penn. Crec que tot el que he anat escrivint sobre viatjar i la frontera que ens separa de la resta del món, està perfectament reflectit a la pel·lícula. La història del protagonista, un jove brillant en tots els sentits, messiànic fins i tot, és una història de llibertat, d’amor i desamor, solitud i por, i està protagonitzada per tots els monstres i focs interiors que poblen les nostres ments i vides, i que tenen tendència a sortir quan menys els necessitam.

Record perfectament quan a principis dels noranta, n’Alex Supertramp es va convertir en un ídol personal meu, i de molts altres joves que com jo, estudiàvem i vivíem (vivim?) presoners de nosaltres mateixos. Record cartells, camisetes, anuncis, i sobretot la idea de que algú ho havia intentat realment: viure d’acord amb els seus principis, ser íntegre, ser honest amb un mateix. Quina època tan complicada. Un company de la meva universitat record que va viatjar a Croàcia per a unir-se als grups armats que lluitaven contra Sèrbia, i uns mesos més tard, es va presentar a l’escola americana on jo jugava a bàsquet un altre al·lot iugoslau, que havia escapat amb son pare ferit de la mateixa guerra, travessant Europa a peu, i per tant fent el mateix viatge a la inversa. Què difícil que és viure… Enyor l’esperit d’Àfrica, d’Etiòpia, de Babile…

Hi ha dos trailers oficials:

Notícies i imatges relacionades del documental:

Crec que puc complementar tot això amb un monòleg de la pel·li trainspotting, que ve de la mateix època aproximadament, i que supòs podria servir per a il·lustrar el mateix concepte, dins entorns diferents.

“Choose life. Choose a job. Choose a career. Choose a family. Choose a fucking big television. Choose washing machines, cars, compact disc players, and electrical tin openers. Choose good health, low cholesterol and dental insurance. Choose fixed-interest mortgage repayments. Choose a starter home. Choose your friends. Choose leisure wear and matching luggage. Choose a three piece suite on hire purchase in a range of fucking fabrics. Choose DIY and wondering who you are on a Sunday morning. Choose sitting on that couch watching mind-numbing sprit-crushing game shows, stuffing fucking junk food into your mouth. Choose rotting away at the end of it all, pishing you last in a miserable home, nothing more than an embarrassment to the selfish, fucked-up brats you have spawned to replace yourself. Choose your future. Choose life.I chose not to choose life: I chose something else. And the reasons? There are no reasons. Who need reasons when you’ve got …?”

Informacions diverses relacionades amb n’Alex i altres com ell aquí, una visita documentada al bus màgic aquí, i la reconstrucció del bus per al film aquí.

La conclusió al final: “Happiness only real when shared“. Pot ser…