Port…

Hi ha altres personatges ficticis, molts de fet, que ens inspiren, i que ens fan veure el món amb uns altres ulls. Però en el cas d’en Porter Moresby, em passa igual que amb el protagonista d’una historieta curta d’en Borges que escull morir a una lluita amb ganivets al sud de l’Argentina, purament per romanticisme. Aquest mateix romanticisme fatal és el que m’atreu d’en Port, un dels personatges protagonistes de la novel·la The Sheltering Sky, d’en Paul Bowles, i amb capacitat, almenys en somnis, per a foradar el fràgil material del que està fet el cel…

Aquí teniu el paràgraf clau del llibre, on es resumeix allò que ja sabem tots, però que sovint decidim ignorar, o simplement oblidam: la fragilitat de la vida. La vida s’hauria de viure amb intensitat, moment a moment, aprofitant cada instant per insignificant que sigui. Però això no és res nou, cosa que fa més inversemblant encara el fet de que la mort ens arribi gairebé sempre per sorpresa. I és que tot a la vida, i especialment a la joventut, sembla infinit…

Death is always on the way, but the fact that you don’t know when it will arrive seems to take away from the finiteness of life. It’s that terrible precision that we hate so much. But because we don’t know, we get to think of life as an inexhaustible well. Yet everything happens a certain number of times, and a very small number, really. How many more times will you remember a certain afternoon of your childhood, some afternoon that’s so deeply a part of your being that you can’t even conceive of your life without it? Perhaps four or five times more. Perhaps not even. How many more times will you watch the full moon rise? Perhaps twenty. And yet it all seems limitless.

Anuncis

2 Respostes to “Port…”

  1. Admiradora secreta ;D Says:

    I de quantes pel·lícules xerrarem? I quantes comunes farem? I quants de viatges a Etiòpia?
    I quants de sopars, de dinars, de xats, de gateres, de discussions filosòfiques compartirem? I quants de nous amics farem? I quants de pics mos enamorarem? I quantes besades donarem? I quants de maratons d’aniversaris organitzarem?

    No vull plantejar-me que la vida és finita, vull pensar que no s’acabarà mai, encara que visqui cada moment essent ben conscient que no podré repetir-lo.

    I els 40 són meravellosos, els millors…

  2. eti0pia Says:

    Sí, això que dius és veritat també. Tal vegada el problema sigui que sí som conscients del desenllaç inevitable, i això ens condiciona. Però tens raó, és millor plantejar-se tot això com… la immortalitat feta realitat? Especialment als 40!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: