l’arca del Txad

El primer dia que en vaig sentir parlar, ja em va parèixer un tema que donaria molt de joc. El problema és que ja hi ha conseqüències d’aquelles difícils d’explicar com ara la decisió del Congo d’aturar els processos d’adopció internacional. Si tothom actués de la mateixa manera en aquestes situacions, simplement per proximitat, no podríem sortir al carrer.

No vull justificar cap actitud il·legal o de cap tipus que tengui que veure amb cercar beneficis econòmics, però sí que pens que aquestes situacions són jutjades molt aviat pels mitjans i per tant per tots nosaltres, i després amb el temps i la ment freda, i amb molta més informació disponible, la veritat és diferent del que pensàvem.

Mai justificaré el segrest de ningú, i molt menys amb acords econòmics pel mig amb famílies que esperen infants sense papers i amb procedències dubtoses. En canvi sí que pens que en un moment donat i amb ment calenta, les prioritats morals han de passar davant de les legals, i que per tant la veritat dels valors personals ha d’estar per sobre la veritat jurídica. No tot és blanc i negre en aquest món; sovint és gris, massa gris. Però de vegades, les coses blanques o negres, les que no tenen cap matís i que per tant ens obliguen a posicionar-nos, a prendre mesures, a actuar… ens fan por.

Jo no sé que ha passat a el Txad, i mai ho sabré, i està clar que pinta molt malament, i que l’ong ha protagonitzat un episodi molt desafortunat i absolutament condemnable. Però per a veure altres actituds, que com a mínim ens facin reflexionar davant la nostra conducta, sempre còmoda, des de ca nostra, davant la tele o els diaris o internet, estaria bé veure la pel·lícula d’en Michael Winterbottom, welcome to Sarajevo. Només és un film, no és un documental, però m’agrada perquè no posa excuses, i els seus protagonistes prenen decisions, i tenen actituds poc recomanables, i això els convertiria en herois avui en dia al món real, tan gris, tan complicat, tan políticament correcte i amb tants pocs collons.

Per acabar, aquests de l’arca, la de Zoe, ja amb el nom es veu que no van bé. L’única arca que m’interessa és la perduda, la de n’Indy, actualment encara perduda a Etiòpia, fins que jo la trobi i la torni a deixar allà on està i no ho conti a ningú! La d’en Noé, que voleu que vos digui, jo ja sé nedar.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: