documentals i adopció internacional

Encara estic pensant amb el documental de l’altre vespre. Mentre entrevistaven als diferents cooperants que estan treballant allà, mentre els escoltava, els sentia dir coses que no compartia. Altres, sí. hi ha coses en que hi estam d’acord tots. Els infants han de tenir accés a l’educació, i a la sanitat, i primer de tot han de sortir del carrer i escapar dels maltractaments o explotació per part d’altres, però jo crec que ningú s’havia plantejat mai que la solució a aquest problema fos l’adopció internacional. No ho entenc. Si un elefant pot adoptar una cria d’un altre, si un ca pot adoptar un moix, una persona pot adoptar un infant, i fer-ho com el que és, un acte natural. Si l’adopció internacional es presenta com una solució a un problema de caire polític i social, no anem bé. O és que ara els meus fills m’hauran d’estar agraïts tota la seva vida? Quin tipus de deute tenen amb els seus pares? Cap. L’adopció significa que nosaltres som els seus pares, i prou. Ningú hauria d’adoptar per motius solidaris o humanitaris, de la mateixa manera que ningú hauria de tenir fills per a millorar la demografia del seu país.

L’adopció internacional és una solució a una problemàtica concreta d’un nin o nina, on no existeix una família ni ningú, que se’n pugui fer càrrec, i la única opció que li resta és créixer dins una institució. En la meva opinió, un infant està millor dins una família que a un orfenat. I amb això no estic discutint les possibilitats que ofereixen totes aquestes organitzacions d’educació, menjar, sanitat, etc. Simplement perquè aquest és un altre problema. La seva motivació és una altra, que no té res a veure amb el desig de ser pares o de tenir una família. I no s’haurien de mesclar. Em sap greu quan es parla de l’adopció d’infants com a solució als problemes del tercer món. L’adopció internacional no és un circ, ni un supermercat. Els governs dels països participants ho controlen tot a través dels seus ministeris d’afers socials o entitats competents, i les famílies han de superar entrevistes on es qüestionen temes que pertanyen a la seva intimitat. I finalment, les analítiques que es fan als infants al país d’origen són per a saber el seu estat de salut, i evitar complicacions per a ells mateixos o infeccions i contagis als orfenats, i mai per a segregar i separar sans de malalts.

Les famílies adoptives trien un perfil on indiquen si estan disposades a adoptar nins i nines amb dificultats de salut o minusvalies de qualsevol tipus, o no. I les famílies que escolleixen tenir fills de forma biològica es fan ecografies per a veure l’estat del bebé i si ve bé o pot tenir problemes. Ningú és millor que els altres. L’adopció és una opció legal, tant com la biològica i regulada i legislada en profunditat.

Per a acabar, la resposta a on van els nins amb SIDA, tuberculosi, etc, la coneix tothom que treballi o hagi estat una temporada curta a Addis Abeba. Hi ha institucions amb patrocinadors internacionals que es fan càrrec d’aquests nins, estiguin en l’estat que estiguin, millor o pitjor. Dos exemples: Astko i Siddist Kilo.

Les preguntes tenen resposta, i fa mal quan les deixen obertes sense donar tota la informació. Per què no parlen amb els infants que no vol adoptar ningú o que no tenen accés a cap institució d’aquestes perquè ja són massa grans i han quedat relegats al carrer? Per què no els demanen a ells que en pensen de tot això? Ells són els gran oblidats. A ells només els vaig veure en vídeo, al carrer, però no els va entrevistar ningú. Com a mínim, jo sí en conec, i ells saben el meu nom, o el de na Kaja, i saben qui pensa amb ells i qui se’n recorda cada dia, i cada nit, sobretot ara que som lluny, i qui fa feina per a aconseguir altres possibilitats de sortida dels carrers, que no són l’adopció o l’internat a una institució, sinó apadrinaments, o patrocini d’estudis, allà i aquí, per què no?

Que ningú els oblidi: Abraham, Sintaio, etc. Fa dos anys vaig conèixer un menut que ara viu a Madrid, adoptat. El seu nom és Atersawu, que significa “no m’oblidis”.

Anuncis

3 Respostes to “documentals i adopció internacional”

  1. Jess Says:

    Hola Llorenç jo vaig ser la 1ª en endur-me una visió sesgada de la situació, que na Kaja ja em va explicar i vaig veure que la impressió que m’ havia emportat no era correcta, estic totalment d’ acord amb tu punt per punt. Enhorabona per la tasca que esteu fent (ja se que et cal que te la doni, pero em ve de gust fer-ho). Gracies per llegir-ho. Salut Jess

  2. Daniel F. Says:

    Totalment d’acord amb el teu missatge.
    Soc pare adoptant a Etiòpia, tinc un fill de 2 anys acabat d’arribar.

    Coneixia el país abans d’adoptar, i vaig fer un blog per a donar-lo a conèixer: http://fernandezdaniel.blogspot.com

    Tots som d’acord en que el millor seria que no fos necessària l’adopció, però mentre no arribem a l’utopia de que no existeixi la gana, les malalties, les guerres, l’esperança de vida… actual a Àfrica, què fem amb els milers de nens que no es poden valdre, que el continent Africà no pot mantenir, que moren cada dia??

    Per cert, els pares adoptants estem associats a AFNE http://www.afne.org, que manté un orfanat per a nens grans i que no poden ser adoptats. Els pares ens preocupem també dels nens que son compatriòtes dels nostres fills…

  3. admin Says:

    conec el teu blog,i gràcies pel missatge. Nosaltres també som socis d’AFNE.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: