altres realitats…

Ara que ja estic instal.lat a ca els meus sogres, i que ja he dormit una mica mes, puc tornar a la realitat paral.lela etiop, aixo si, des de Txequia. Avui mirare de penjar les primeres fotos a tots els posts del blog i aixi il.lustrar-lo una mica. Seguesc amb teclats estrangers i per tant encara veureu gramatiques extranyes uns dies mes.

Parlant d’universos paral.lels, un dels suvenirs que he regalat als meus fills avui ha estat un dinar d’injera amb key o wot (salsa de color vermell de carn de xot), el popular menjar tradicional de la cuina etiop. El vaig encarregar a la cuinera de la casa cuna, na Sannait, una autentica joia de persona, mare i treballadora a qui na Kaja i jo mateix ens hem vist obligats a besar (gran plaer) per la qualitat dels seus plats (+ plaer!).

Puc assegurar-vos que els meus fills han gaudit molt de l’experiencia, i nosaltres tambe, clar. Per a n’Efrem, nomes era la segona vegada que provava “menjar seu” en tres anys, la primera a Barcelona el passat mes de juny. Imaginau-vos l’escena, la salsa anava dins uns termos per a cafe o sopa, i la injera dins un “tupper” de plastic. Res gaire glamuros, pero una vegada l’hem escalfat dins una olla i l’hem posada sobre el plat i presentat a la taula, allo ja era una altra cosa. Era el que m’havia demanat n’Efrem que li dugues: menjar, menjar del seu, del que va menjar durant tota una vida, una realitat paral.lela que va durar 9 anys. Avui, mentre menjava, estic segur que per a ell allo era mes que una experiencia culinaria. Nomes ha fet un comentari, molt dins l’estil de n’Efrem: “es igual que la d’abans”. Mes clar no es pot dir.

De manera que estava pensant i reflexionant sobre el viatge, i m’ha vengut al cap en Txa Txa, el nostre guia que ens acompanya per tot a Harar, i que amb 19 anys, ja tenia una vida plena d’experiencies i de realitats ben diferents a les nostres. Mentre sopavem plegats, una nit a Harar, i parlavem del que haviem fet a les nostres vides i del que voliem fer al futur (coses inversemblants com ara fer-nos tatuatges, visitar llocs exotics, etc) van sortir tambe els nostres passats. El seu, incloia una part personal d’allo mes interessant. En Txa Txa em conta com havia estat estalviant durant una bona temporada, per a aconseguir reunir un parell de milers d’euros, amb l’objectiu de creuar la frontera, baixar a Kenia, via Somalia, i afegir-se als camps de refugiats de les nacions unides instal.lats alla, amb l’esperanca de ser seleccionat per a formar part d’algun dels contingents amb desti als Estats Units. Una vegada alla, nomes quedaria viure el somni america.

Com vos podeu imaginar, aixo m’ho contava mentre compartiem un plat d’injera, de manera que mentre ell parlava i jo escoltava, tambe pensava que la historia tendria un desenllac no desitjat, ja que estavem plegats a Harar, i per tant, allo, com a que no es pareix gaire a America o al somni america.

Travessar fronteres il.legalment es forca complicat, i si pensam amb les de Somalia o Kenia, fronteres amb conflictes armats calents, mes fotut encara. Tot va anar be, fins arribar a la frontera de kenia. Alla els esperava en teoria una gent (tot aixo ho gestionen les mafies locals, senyors de la guerra armats i perillosos) que els havia de conduir al camp de les UN i entrar-los clandestinament de nit. Pero enlloc de ser aixi, el guio amagava un canvi al final. La gent que els va recollir, els va apallissar, fins i tot en va matar un grapat, i els van prendre els diners a tots. En aquells moments escapar i sobreviure era el unic que importava, i una vegada recuperat de les ferides, nomes quedava tornar a ca seva, i aixi va ser.

D’aixo feia nomes un any. Un jove de 18 anys, que ja havia treballat uns anys com a guia i altres coses, parlava somali, amharic, angles, frances i harare, la seva llengua mare, i que ja havia viatjat a alguns llocs ben lluny, i viscut realitats ben diferents.

Jo pensava que ens separaven exactament 20 anys, i dues cultures. Pero sobretot ens separava una experiencia ben diferent, una realitat mai viscuda per part meva, un mal somni. Pero en Txa Txa era amb nosaltres ara, i estava be, i les coses li anaven be, i ara que la guerra amb Somalia havia aturat a la zona com a minim i a les nits no es veien resplandors d’explosions llunyanes al desert, les coses milloraven, els turistes havien tornat, i la vida pintava mes be.

Les coses que queden al passat de vegades no pareixen tan dolentes, pero quan les contam i les tornam a viure les recordam amb tota la seva intensitat. Els ulls d’en Txa Txa no mentien quan em contava la seva historia. La seva realitat es ben diferent de la meva, i inclou hienes i un lloc de llegenda, pero tambe moments de perill, de por, bases americanes amb soldats delta que pareixen armaris mes que persones, i una guerra a 200 kilometres aproximadament aquest any passat.

Universos paral.lels, realitats diferents. Un altre mon es possible… I tant.

   
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: