això sí que és menjar

Això és a Harar, sense cap dubte, i aquest estiu vaig rebutjar l’oferta de provar-ho. Ara pens que me vaig equivocar. Per poc que pugui aquest any que ve, hi pens tornar…

plumpy nut

Llegia avui que estan repartint a Etiòpia unes bossetes d’un compost de cereal i no sé que més que es diu plumpy-nut, i que serà la solució per a la fam, o com a mínim una gran alternativa a la desnutrició. El que més m’ha cridat l’atenció però, han sigut dues coses: una, que la fàbrica és a Etiòpia mateix, i la segona, que no volen publicar la fórmula de la seva composició. Idò ja me dóna mala espina. Ara resulta que publicar la seva fórmula és un perill perquè mentre continui com està ara, queda garantit el seu control de qualitat, mentre que si alliberen la seva composició tothom el podrà fer i serà molt complicat recuperar el control. No m’ho crec. És més, estic segur que el fet de que això continui d’aquesta manera té molt a veure amb clients amb preferències, o obligacions contractuals, i molt poc amb controls de qualitat. Ara mateix això és fabrica per a dues organitzacions ben conegudes, per què no deixar-ne fer més a altres, i distribuir-les igualment? Per què fabricar-lo només aquesta gent, i distribuir-ho aquests altres? No ho entenc.

yes, we can!

llei d’ONG’s?

Pareix pel que estic llegint a la xarxa, que Etiòpia tendrà una mena de llei d’ONG’s. EL problema no està en tenir regulacions i normatives que estic ben segur que qualsevol ONG acceptarà sense cap problema, amb tot el respecte del món, sempre que es trobin dins la lògica del sentit comú. El problema ve quan les normatives van encaminades a controlar i fer-se seus els objectius de les diferents organitzacions treballant al país amb una autonomia molt necessària per a garantir la transparència del seu treball. Si estam parlant de gent que treballa el tema de l’educació, no veig gens clar que el govern vulgui controlar si parlam d’igualtat de drets per a nins i nines, o educació sexual, o alfabetització, o atenció a la diversitat i per tant als discapacitats. Les qüestions de gènere, o els drets bàsics dels infants, i de tothom de fet, es suposen independents al govern, i per tant quan aquest cerca interferir o controlar aquests temes, l’assumpte em resulta com a mínim escabrós.

Aquest darrer any he viscut alguns canvis a moltes organitzacions, i he pogut veure com el control del govern es va estirant i creixent, però també com fins i tot dins els seus mateixos ministeris o institucions/departaments es creen diferències d’opinió i fins i tot desconfiances creant inseguretat a la gent que vol treballar. És tan fàcil trobar algú tremendament cooperatiu i amb ganes d’ajudar com algú que ho veurà tot en negatiu. És normal també que tota aquesta rumorologia, decisions brusques del govern derivades en lleis de durada indefinida, etc, acabin per afectar la feina de la gent de les ONG’s. Al final però, el que sap més greu, és que igual que amb la famosa crisi econòmica mundial, els perjudicats siguin els mateixos de sempre: el poble, la gent. Això sí, els governs injecten (com diuen a la tele) diners als bancs, però no a la gent que són els que no arribem a final de mes… A Etiòpia, si les ajudes de les ONG’s no arriben, no importa esperin que arribi la del govern. La televisió els mostrarà inauguracions, camps fèrtils, carreteres, o com estan guanyant una guerra. La realitat és una altra ben diferent, però.

+ teddy afro

Tenc un mal presentiment. Tenc el presentiment que el govern no ha vist que aquesta persona, aquest heroi del poble que ara s’ha convertit en un màrtir, i que si mor, diguem per malaltia, accident, suicidi o res per l’estil (tots motius perfectament possibles i habituals sobretot a les dictadures), li hauran donat un estatus molt superior al que ja tenia. La veritat és que arribats a aquest extrem i situació actual, ja poc importa. Si el govern no el vol alliberar i pensa que la seva popularitat i que el seu martiri són un mal menor comparat amb el que suposa la seva arrogància, desafiament i defensa constant del poble, és ben possible que també hagi considerat que és millor que acabi la seva història a la presó, però que acabi.

Però s’equivoquen, i si en Teddy Afro segueix les passes d’altres herois africans com ara n’Steve Biko, i mor finalment, el poble ben bé es podria aixecar, i encara que no crec que això acabi en revolució ni res per l’estil, sí que podria desenbocar en una desfeta popular important. Tal vegada, vegem, en uns mesos, com el primer ministre i el seu sistema judicial deixen en llibertat en Teddy, i aquest surt de Kaliti i continua la seva lluita particular contra els poderosos i corruptes i a favor del poble. Tal vegada, però, si en surt viu de tot això, sortirà massa debilitat. Al cap i a la fi només és un home, una persona. Res més. I encara que té els collons molt ben posats, i que s’ha enfrontat als peixos més grossos i els ha desafiat (no va voler cantar a les ridícules celebracions gubernamentals i del Sheik Al AMudi (perdonau però no val la pena ni aprendre com s’escriu) del Mileni, i en canvi va cantar de franc per a la gent a l’estadi d’Addis), difícilment sortirà més fort de tot aquest embolic. Pens que si en surt viu, sortirà físicament tocat, i psicològicament maltractat i romput. No ho sé, pens que d’una manera o d’una altra, hem vist el final d’un Teddy Afro. El que vendrà ara, no sé com serà. Si és un Steve Biko, serà una llegenda, però a jo m’agradaria més un Mandela, una llegenda viva.

Aquí teniu un grup de suport online. Ara només queda esperar al pròxim dilluns dia 3 de novembre, data en que diuen té hora per al veredicte final, si és que no li tornen a canviar, com han anat fent aquests darrers 6 o 7 mesos. 

la fam…

a Etiòpia

La lluita contra la malària

És un tema d’aquells escabrosos, no ho trobau? Una malaltia que mata a molta gent cada any; uns 4 milions, si no vaig malament, n’estan afectats cada any. Clar, la part escabrosa, és que són tots d’allà mateix, de les regions més pobres i desamparades, dels continents del sud.

Ara que pareix que arribarà la famosa vacuna, i que corren temps d’inversions immenses en el projecte, surt un producte nou, una pastilla amb gust de cirera, dirigida a prevenir, que no curar, la malària en els infants.

He rescatat dos breus paràgrafs de l’article en qüestió, perquè em criden l’atenció especialment:

La nueva pastilla con sabor a cereza tiene la misma composición (arteméter y lumefantrina) pero es mucho mejor tolerada por los pequeños de la casa. Un equipo coordinado por el Instituto de Salud de Ikafara (Tanzania) ha comparado a 403 menores de 12 años que tomaron la nueva píldora con 409 que recibieron el tratamiento convencional. Todos los participantes pesaban entre 5 y 35 kilogramos.

Ostres, l’han testada a Àfrica, què bé. Un no pot però deixar de pensar per què no l’han provada aquí. A veure, el seu mercat és aquí. Els africans no en compraran d’això, per motius obvis. Quina por els feia provar-la amb gent d’aquí, si finalment són els que les compraran? No sé, sempre m’han fet por aquests tests de medicaments, per molta supervisió que tenguin. O sigui, m’estim més esperar a que te la prenguis tu, i jo miraré i veuré què te passa i quines conseqüències té. Som un malpensat.

Un altre tema. Però no tendran problemes de desnutrició aquests infants? Són bons aquests referents de pes i edat? Ho dic, perquè torn a insistir, aquestes pastilles seran administrades a nins i nines d’occident, que es mouen per paràmetres de creixement i desenvolupament molt diferents; un fet que es manté a totes les edats, en la meva opinió.

Aunque el precio de las pastillas aún no se ha decidido, los investigadores afirman que será similar al de las formulaciones existentes.

Com a mínim la immensa majoria  dels infants i les famílies a Etiòpia per exemple, no poden pagar les pastilles per la malària, o sigui que tenguin gust de cirera, com a molt els sona a interessant, perquè no crec que ells coneguin aquesta fruita tampoc. Tot això comença a sonar sospitosament familiar. Crec que ja ho hem vist a moltes altres bandes i projectes: idees de gent d’aquí, per a gent d’aquí, amb fonaments i directrius fetes a despatxos d’aquí i des del desconeixement o treball de camp necessari per a desenvolupar-lo al lloc intencionat. Si aquesta és la seva intenció…

En un comentario que acompaña al trabajo, los doctores Awash Teklehaimanot, de la Universidad de Columbia, y Haily Desta, del Centro Nacional de Salud de Etiopía, aplauden la llegada y la eficacia de esta nueva píldora apta para niños.

Ostres, metges etíops i tot n’estan contents. Ho crec, tota ajuda és bona. Vull recordar que aquest estiu algú em comentava que pareix ser que hi ha més metges etíops a la ciutat de Chicago, que en tot el país africà. La falta de metges és patent, i més encara sabent que se’n van a llocs on podran gaudir de major qualitat de vida (com és normal) i beneficis econòmics espectaculars, sobretot si els comparam amb els salaris que els esperen a Etiòpia…

m’han fet arribar això i m’ha agradat…

Es tracta d’un article sobre microcrèdits i les seves possibilitats.

Tal dia com avui…

Itàlia i en Mussolini, i el tristament conegut (a les Illes) comte Rossi, invadia Etiòpia. Ja ho sabeu, Etiòpia ha estat la única nació a Àfrica que no ha sigut mai colonitzada. L’ocupació va durar fins l’any 41, crec, i poca cosa més es pot contar. Itàlia volia arreglar la desfeta d’Adwa, amb el que suposa una derrota humiliant d’un exèrcit modern contra un exèrcit africà, suposadament inferior. I clar, per a tota la resta d’Àfrica, aquella derrota italiana és tota una victòria, tot un símbol.

És interessant comprovar com aquest article de l’època publicat al Guardian, ja reflecteix la situació del moment amb un punt de vist similar a l’actual: el tema interessava molt poc a tothom…