Africaaaaaaaa!!!

Harar

El viatge en cotxe a Harar va venir marcat pel trajecte en si, molt maco, i per alguns animals com els porc sanglars, o camells que ens vam trobar. Pero el millor, els Afar, amb el seu aspecte tan caracteristic, i la seva mala llet! El resultat de la trobada amb les seves caravanes de camells va resultar en cops al cotxe, una escopinada, i molts insults, pero que se li ha de fer, els mascles encara tenim els notres collons al seu lloc, i la resta, cap problema…

Una vegada a Harar, lloc dels meus amors com be sabeu els que em coneixeu, i on hauria de quedar-me tot l’estiu, francament, vam fer una visita a les hienes, amb emocions mesclades per part del grup, i com sempre molta adrenalina i gran alegria per part dels meus fills.

La resta d’ahir la vaig dedicar a fer unes compres, el tipic pijama, que estara fet avui, i que ara veurem si me va be, i dinar a l’hotel Belayneh, on tambe dormim. Per cert, aquest hotel ha cobert la seva terrassa superior i ara es el restaurant oficial de l’hotel. La veritat es que ha perdut una mica, pero aixi i tot, segueix sent el lloc ideal per a dinar i gaudir de la ciutat i la seva activitat frenetica.

Avui sera dia d’excurssions per les afores, i visites varies, apart de compres de vestits i souvenirs diversos, pero poca cosa, ja que Harar es molt car, en segons quines coses, mentre que a Addis ho pots trobar molt millor de preu.

Com sempre, Harar continua adicta al chat, i jo a ella…

bahir dar

Avui sera la nostra darrera nit aqui, dema maxam, per cert, directes cap a addis abeba. Pensavem have de fer nit a Debre Markos, peo pareix que ara es possible fer el trajecte en un dia, i que no ens aturaran al famos pont del Nil.

Avui hem visitat les catarates, ens hem comprat quatre souvenirs i ens hem barallat amb el guia que ens acompanyava. La tarda, la familia en barca pel llac Tana i a veure el naixament del Nil i els hipopotams, i nosaltres dos,una mica de feina.

El mes divertit del dia, ha estat tots els nins que hi ha a les catarates venent capsetes i mocadors. Els he dit que si jo m’aprenia tots els seus noms i ells podien recordar el meu, els compraria alguna cosa. Jo he complert la meva promesa i he recordat tots els seus noms, pero d’ells, nomes na Kalkidan ha pogut recordar el meu, de manera que a ella li he comprat un mocador o bufanda d’aquestes tipiques de per aqui…

Ah, m’agrada molt aquesta ciutat, i m’agrada molt l’hotel Ghion, encara que estigui vell i una mica descuidat, nomes pel jardi ja val la pena. M’encanta sopar o dinar a la vorera del llac, i amb la foganya encesa a la nit, la tempesta electrica tipica de l’epoca, menjar peix, etc. Un autentic plaer pels sentits…

dos tresors

Les fotos senceres, son una mica mes grosses (i de cos sencer) pero avui internet m’esta fent la punyeta. Be, com podeu comprovar, es un document valuosissim per a nosaltres… Son fotos de l’epoca que van passar amb na Niish, i no amb la seva mare. Pero d’aquella primera epoca no en tenim, ni en trobarem cap altra ja, de manera que ens trobam davant el document grafic mes antic dels meus fills. Ja ho dic sempre, que el vertader tresor d’aquest pais son els seus nins.

Shahadi, escrit ahir…

Avui ha estat un d’aquells dies dificils d’oblidar. Hem anat a Shahadi, el poble on van viure amb la seva mare els meus fills. L’objectiu era trobar vells coneguts, i l’exit del projecte mes que improbable, francament. Hem comencat malament, igual que l’any passat, sense saber ben be on anar o mirar. N’Efrem no recordava gaire tot allo, i amb les emocions tan pujades era molt dificil orientar-se o trobar cap referent. Hem provat primer amb cotxe, i despres a peu, fins a perdre l’esperanca. I ha estat en aquest moment, en que tornant a passar pel mateix canto per tercera o quarta vegada que una al.lota amb vestit tradicional blanc ha sortit disparada cap a n’Alemu cridant el seu nom. Francament, he pensat que era una altra d’aquests que diuen que son qui no son en realitat, pero no, nomes veure la mirada que jo li he pegat i la reaccio alegre de n’Efrem, ha entrat dins un portal, ca seva, i he vist que estava mirant un minialbum de fotos. Ha estat increible. Si ahir pensavem tenir les primeres fotos, o les mes antigues de n’Alemu i n’Efrem (fetes a l’orfenat de Gondar), avui ens hem superat. Quan ha tret la foto amb n’Alemu… es dificil descriure el que he sentit, el que hem sentit tots, perque dins l’habitacio-entrada de la casa ha entrat mig poble.

Feia molta calor, i tothom estava molt excitat: haviem trobat na Niish. I clar, una vegada ha trobat no una, sino dues fotos dels nins, i ens ha contat com nomes amb 16 o 17 anys s’havia fet carrec d’ells, sense ser familia seva ni coneixer la mare biologica, ha enviat algu a cercar en Haptamu, l’amic de n’Efrem. No teniem mes que el seu nom de pila, ni llinatges ni cap altre informacio, aixo era tan dificil com trobar un Joan a Llucmajor! Pero, en dies com avui tot es possible, i hem trobat el nin. Ha estat molt emotiu, i un autentic moment d’aquests que et deixen empremta de per vida, i francament les hores seguents nomes han superat la primera impressio. L’acomidadament, ha marcat un abans i un despres en les nostres vides possiblement. Avui hem completat molt la pel.licula de la vida dels meus fills. Ara coneixem totes les peces de la seva cadena, ara sabem d’on venen i amb qui han estat, i tameb fins quan. Ha estat un dia molt intens, i ple d’emocions per a tots. N’Alemu, aquest viatge s’ha fet fotograf, ha fet grans amistats que dificilment oblidara i com ell diu voldria juntar Mallorca i Africa. N’Efrem, per una altra banda, aquest viatge s’ha fet gran. Com ell molt be deia ahir, a partir d’ara Shahadi es el referent i aquestes persones el mes proper que podem tenir a una familia a Etiopia.

posar benzina…

Ahir, abans de fer el viatge a Shahadi, necesitavem posar benzina, cosa que a Gondar pot ser un problema, pero no a Azezo, nomes a 10 minuts de la ciutat. Aixi que vam anar cap alla, i nomes arribar que ja vam veure que mig Etiopia havia tengut la mateixa idea. Estava ple de cotxes i tambe hi havia un grapat de camions Isuzu. De fet, un d’ells es volia posar davant nosaltres i colar-se, cosa que el nostre conductor no volia consentir i que francament a jo no em molestava gaire. Pero be, amb aquests temes, el conductor comanda, i ja el tens ficant el cotxe davant la maquina de gasolina, baixant del 4×4, i encarant-se amb tot el grup de gent intentant trobar el seu lloc dins l’ordre de posar benzina. Crits cap aqui i cap alla, i mentrestant, que un dels tios que hi ha per alla, ve cap al nostre cotxe, on haviem quedt n’Efrem, en Txomin i jo, i s’acosta cap a la finestra del meu fill, que estava oberta, i li comenca a xerrar. N’Efrem enten el que diuen, pero no parla amaharic, i el tio aquest era el tipic penjat que se t’acosta pel carrer a qualsevol ciutat carregat de chat fins al cul i intentant fer-se el gracios. La cosa no va passar a mes, ni va ser cap incident greu, pero si tens, sobretot per l’ambient tipus jungla que hi havia per posar primer gasolina al seu cotxe o camio. Quan el tio es va cansar, amb la mirada mes que vermella i vidriosa, i amb la boca plena de chat, i mentre continuava intentant xerrar i mastegar a la vegada, es va dirigir a la maquina de benzina, li va prendre a un altre la manguera i va repostar el seu camio, va pagar, va pujar i es va col.locar al volant (ja ho se, podria haver utilitzat un altre verb) va engegar el motor i va marxar.

Finalment, en Sewtoto, el nostre conductor, va poder posar benzina i tambe vam marxar nosaltres, cap al Sofa Juice de fet, on esperava la resta del grup i on vaig beure un suc de mango i avocado i vam comprar unes galetes bonissimes.

un poc de tot…

Avui el post sera d’aquells mesclats, un poc de tot. Comencare per dir-vos que quan vam partir d’Addis, vam deixar part del nostre equipatge a la casa cuna ja que no necessitavem dur-lo tot i aixi economizavem espai al 4×4. Pero ens vam deixar unes llances que havia comprat a Churchill, i quan vam anar cap al cotxe ens vam adonar que les hauriem de dur amb nosaltres tot el viatge. De manera que el nostre cotxe es molt identificable, ja que ara te unes llances a un costat del portabultos, a les que recentment s’ha unit un pal de ferro de capella de Lalibela, comprat per n’Alemu… Si hem de fer una mica de balanc del que duim fins ara de viatge, avui hem arribat a Gondar, em quedaria amb un grapat de coses. De Dessie, clarament amb el dinar a l’hotel Ghion, on n’Efrem i jo vam compartir injera amb en Solomon, en Tamrad, i n’Antena, o aixi sonava el seu nom! que era el conductor de l’altre 4×4 (en vam necessitar 2). Va ser molt divertit, i el menjar molt be, i ja des de l’anada al bany a fer-nos les mans netes que allo pareixia una marxa militar… De Lalibela, evidentment em quedare sempre amb na Kumneguer, pero tambe amb la immensa papallona d’ales de diferents matissos del color negre que ens vam trobar a un dels tunels per a passar entre les esglesies. Per una altra banda, tambe he de parlar de l’altre grup de viatgers que ha compartit un part del nostre itinerari aquests dies. Es tracta de 5 catalans, 4 al.lotes i un al.lot acompanyats per un etiocuba, i tots treballant amb nosaltres a la casa cuna aquests darrers dies. Son molt divertits i molt bona gent. A mes a mes, s’han apuntat a l’ambaixada espanyola per questions de seguretat, pero no els importa que el seu conductor mastegui chat mentre condueix! Apart d’ells, com cada any, hem trobat altres grups de viatgers catalans, i es que som molt internacionals. El clima ha estat l’altre gran protagonista fins ara. A 4000 metres d’altitud, hem tengut nevades, pluja, sol, de tot… Lalibela, sempre tan mistica, encara ho pareix mes amb tota la boira que flotava damunt Lasta. I el cami d’avui, partint a les 5 i mitja de la matinada, ha estat especialment marcat per la boira. Nomes fins que hem fet l’aturada obligada del pixo, o la caca… com ha estat el meu cas. I perdonau que em posi amb detalls tan intims, pero que vos puc dir, tenc ganes de contar-ho. Estavem a gran alcada, tenia caca, hem aturat, i he cercat el lloc perfecte, apartat de la carretera, una mica costa per avall, entre els arbres, i tot un vall verd i precios davant jo per a contemplar mentre feia la feina. Pero clar, aixo es Africa, aqui mai estas tot sol, i han comencat a sortir nins de per tot, pastors, i finalment cabres! Per per acabar d’arreglar el tema, totes les cabres i la seva pastora han vengut a davora jo. Jo no m’he mogut, les he mirades, i he decidit gaudir del moment amb tranquilitat. Pero clar, aixo es Africa com ja he dit, i les coses mai acaben com un pensa, i resulta que uns 100 metres mes abaix hi havia una colonia de monees, que eren objectiu d’un atac terrible amb pedres i fones per part dels nens i pastors a uns metre mes amunt que jo, aixi, que allo ha acabat definitivament amb la pau del meu moment intim amb la natura, les cabres i la pastora. He acabat, m’he pujat els calcons amb dignitat, la poca que em queda, i he anat cap al cotxe. De l’arribada a Gondar avui, nomes em puc quedar amb una cosa: els meus fills mirant la barrera i les parets de l’orfenat des del nostre cotxe, i n’Efrem senyalant on tenien els nadons, mentre passavem per Azezo (on va neixer ell), ja a les afores de Gondar… De fet ara mentre escric, n’Alemu es a visitar l’orfenat de les misioneres on van estar una temporada tots dos, Be, primer separats, despres ja reunits. N’Efrem s’ha estimat mes no anar-hi, aixi que aqui estam tots dos, connectats a internet!

Avui Lalibela, dema Gondar…

Dema demati a les 5 marxarem cap a Gondar. Seran entre 10 i 12 hores de cami, depen de la pluja. Es el trajecte mes llarg que farem, i tambe el mes important, ja que alla hi ha gran part de la historia personal dels meus fills. Des de Gondar anirem a Shehadi, on mirarem de trobar amics i vells coneguts seus.

Estarem a l’hotel Goha, el millor de la cadena d’hotels del govern segons les guies, i on ja vam fer nit l’any passat, cortesia dEthiopian Airlines quan es va fotre l’avio amb el que viatjavem i ens van deixar una nit extra a la ciutat. Es un lloc molt xulo, i amb l’unic inconvenient de que esta a un turo a uns tres km de la ciutat, que si no es te cotxe, que nosaltres en tenim, suposa una excurssio cada vegada que t’has de desplacar o agafar un taxi.

La nostra experiencia de Lalibela enguany, ha estat d’aquelles que et queden gravades a la memoria, en el sentit de que pot ser que sigui la darrera vegada que ho vegem aixi. La Unio Europea ha comencat una intervencio a la zona, i s’estan cobrint les esglesies amb uns estructures de metall, il.luminades de nit, per a protegir-les de la pluja. A mes a mes, el mes de setembre, obrira les seves portes un nou hotel, de superluxe, que ja es veia en construccio l’any passat a les afores del poble i amb una facana amb vistes espectaculars a la vall davant tota la cordillera de Lasta. Francament, esper tornar l’any vinent i quedar-m’hi una nit si es possible. Per una altra banda, esta fora del poble, i es molt agradable poder fer la caminada habitual de tornada a l’hotel despres de sopar, aturar al Tej house Askalech, i escoltar els llops, etc. Si, he dit llops, i per si algu en te cap dubte hi ha gent per aqui que ho pot cofirmar…

Avui pero, Lalibela te un altre nom per jo, Kumeguer. Es molt dificil seure aqui a l’ordinador i no parlar d’ella. Hem passat el cap de setmana junts, i el moment de l’acomiadament ha estat molt dur. Una putada, la veritat. A mes a mes, em queda el dubte de que ella realment vol un altra cosa. I supos que el que realment vol ella es un canvi de realitat, d’entorn, de tot. Un canvi absolut. Qui sap, les coses donen moltes voltes i un mai sap on arriben ni com acaben, per be, i per malalment. En el seu cas, pens que el futur es interessant, i que te molt bones possibilitats, sobretot donades les circumstancies. Vull insistir, s’ha de pensar en positiu, sobretot ja que les coses van be, pero els objectius han de ser els mateixos per a totes les parts implicades, i tal vegada aixo per una nina de 12 anys es molt dificil d’entendre ara mateix, mes encara el dia en que toca dir adeu, o fins d’aqui un any.

des de lalibela

Ha comencat el viatge amb la familia, i la veritat, que farcit d’incidents de tot tipus. Per a comencar, hem punxat dues vegades de cami a Kombolcha des d’Addis, cosa realment dificil de repetir. A Kombolcha ia Dessie va ser tot feina, amb el repartiment de material escolar de cada any resultat dels jocs solidaris. Despres, finalment vam coneixer la filla del Solomon, de 14 dies d’edat!

Avui, hem marxat cap a Lalibela i unes 9 hores mes tard, aqui estam, mirant d’organitzar els proxims dos dies, per a visitar les esglesies, i fer una mica de feina tambe amb relacio amb algun apadrinament.

La familia be, i gaudint del paisatge, i de les llarguissimes hores que passam en cotxe! La meva esquena comenca a estar feta pols… Avui sortirem a sopar tranquilament, i dema mirarem de fer les visites a les esglesies, o la mitat com a minim.

No tenim aigua calenta, quina novetat, pero ens han deixat les claus per anar a una altra habitacio que si en te. Es veu que les nostres dutxes son solars! Visca les dutxes amb termo normal i corrent…

Com es pot veure, moltes coses en dos dies, pero res realment destacable o fora de l’habitual. Tot va molt be, n’Alemu dorm al cotxe, o riu amb els acudits de n’Efrem i en Txomin. La vida es bona…

economia i el canvi de moneda

Canviar moneda, o pagar amb la moneda local pot ser una aventura. Per exemple, nomes arribar a l’aeroport de Bole, s’ha de pagar un visat. Aixo si, si no tens diners canviats, et deixen sortir a una altra sala, la de recollida de l’equipatge, on hi ha una oficina per a canviar moneda, tornar i pagar el visat.

Si aixi i tot, has pagat en dollars americans, o amb euros (17, per cert), despres marxes cap al teu hotel. Molts hotels et canviaran diners tambe. El Ghion te una oficina del Dashen bank a dins, i et canvien diners durant tot el dia, fins i tot despres d’haver tancat les seves oficines al carrer. El que es interessant pero, es que molt sovint no et demanen cap tipus d’informacio, o sigui, nom, passaport, dades personals. Simplement et fan el canvi segons l’ordre del dia, i ja esta.

Si has arribat de nit i l’oficina del banc esta tancada, la mateixa recepcio et canviara diners tambe, evidentment sense cap tipus de rebut ni constancia legal. Pero el canvi, el fa l’hotel, la recepcio, no la persona que treballa a recepcio.

Si amb tot aixo no estas content, et queda la possibilitat de sortir a fer una volteta pel carrer, o demanar a un taxista qualsevol per algun lloc on canviar diners al mercat negre. Aquest es possiblement un dels mes utilitizats, sobretot quan parlam de quantitats importants. El que es divertit tambe es que despres aquests diners negres i altres productes valuosos, documentacio confidencial, etc, son introduits o trets del pais, amb suma facilitat, en la seva majoria via diplomatics i treballadors d’ambaixades del continent.

Com a final de la nostra historia del dia, dir-vos que ahir, despres de fer una reserva a un hotel de Gondar, i per a que no em prenguin la reserva de l’habitacio (aixo passa molt per aqui) vaig decidir deixar-la pagada. En Txomin i jo ens vam decidir a anar a l’oficina de l’hotel a Addis, i despres de mes d’una hora per a emplenar un full amb el preu, vam aconseguir pujar a recepcio i pagar. Pero voliem pagar amb ET birr, i no amb dollars o euros, i la recepcio/oficina de l’hotel ens va dir que si voliem pagar en birr, necessitavem un rebut del banc de que els haviem canviat legalment. Aixi que en vaig treure un, de 15000ETB. La senyora el va mirar, me va dir que se l’havia de quedar, i encara que el que estavem pagant sortia a uns 4600ETB, i el rebut era tres vegades superior, nomes em servia per aquella vegada.

Tot un negoci aixo del canvi!