Surt avui vespre, i encara que ha estat imprevist i sense gaire planificació, tampoc fa falta, les coses sortiran molt bé. Així, la continuitat d’aquest blog es veu transformada aquests dies, i encara que miraré de publicar des de Kombolcha, francament ho veig complicat i ja actualitzaré els continguts a la meva tornada d’aquí a una setmaneta llarga.

Si les reflexions del viatge sempre són positives, les conseqüències també, però no les expectatives. Per exemple, encara que la distància és considerable seguirem al Decent Pension per qualitat-preu i per la zona que ens agarada molt més, o sigui que no hi haurà canvis amb això. Tampoc hi haurà canvis d’amics que esper veure a tots molt bé d’aquí a un any. Però a qui no m’agradaria trobar-me de nou és a certa treballadora de l’aeroport. Abans de partir de viatge a finals de juny, vaig dir que l’aerolínia ens donava 15 kg extra d’equipatge sense pagar els 47$ (sí, ho heu llegit bé) per kilo que exigeixen. I a l’anada va funcionar molt bé, però a la tornada, això va ser un desastre, ja que teníem un excés important, i una tal Tilahun (apodada la Puta des d’ara) es va proposar fer-nos la vida impossible i convertir-se en personatge del meu blog. La tia es va plantar i va dir que avisaria a la seva supervisora, cosa que no feia, i que ens tocava pagar, cosa que no volíem fer. Vàrem començar a descartar coses, com ara uns puffs de de Bahir Dar, i després a treure roba bruta i vella, que hauria d’haver deixat francament, per damunt les cintes d’quipatge dels check-in. Finalment, després d’una hora i mitja de discussions ja ben fortes, va venir la supervisora,q ue va dir que ens donava el pes de la roba i tot el que hi havia dins les maletes, però eno els puffs. Vam facturar, i després de telefonar a en Geta Masai per a que vengui a cercar els puffs i sel’s quedi si li interessen, li vaig dir que l’esperaria a les portes de vidre dins el control de passaports. I allà el vaig esperar, però no gaire, perquè la meva amiga, sí, la Puta! em va envair dues ties més d’uniforme i em va dir que o marxava i pujava a la porta d’embarcament corresponent o me diexarien en terra. Vaig obeir…

A la porta, quan passavem cap a l’interioir de l’avió em vaig acomiadar cordialment de la meva estimada Tilahun, quin crack, i vaig començar el viatge de retorn, amb aturada i avaria a Khartoum, i pèrdua de les llances a Barcelona, avui ja feliçment recuperades després d’haver fet tan llarg viatge a la part alta del 4×4 primer, i pel cel després. D’entrada, li volia comentar al pilot (però no vaig tenir ocasió) si era possible enganxar-les a les ales o algun lloc així, només per a respectar la ja tradició del nostre viatge familiar…

Aquests dies sempre són iguals, i em passen pel cap milions de coses diferents, des de per què ara he d’escriure amb accents fins a per què la fruita no és tan bona aquí… Però el que més em crida l’atenció, sense cap dubte, són les normatives. El primer món és ple de regles, de normatives que cal complir. El trànsit és l’exemple perfecte. Tenim moltíssims cotxes, temes de velocitat, carreteres absolutament alucinants, tot regulat i en perfecte estat de manteniment, però així i tot hi ha uns 4000 morts cada any a tot l’estat. A Etiòpia no sé quants morts hi ha cada any per culpa del trànsit, però no necessiten tota aquesta parafernàlia de normes per a circular. Allà es funciona amb una dosi de sentit comú al volant difícil d’imaginar en altres aspectes, i molt menys aquí. La veritat és que per al farangi inexpert o no avesat a circular al món habesha, tot això és una bogeria pròpia d’un mal somni, amb adelantaments damunt les corbes, o amb camions venint de frent, o simplement fent llums per a avisar o tocant el clàxon, clar. A les ciutats, igual es gira al mig de carrer i es torna en sentit contrari, que igual s´ha d’evitar un ramat d’animals que van al mercat. I els vianants a més a més, representen allò que es va perdre fa uns anys aquí, són els reis de les carreteres. La carretera pertany als que van a peu. No es lleven del mig a no ser que els avisis, i mai s’aparten completament, és el cotxe el que ho ha de fer.

Resumint, que tanta normativa, cúa a l’aeroport, etc, a occident, em té cansat, m’estim més el que tenen allà. Me dóna la impressió que el progrés i els avanços reprimexen les societats i les ofeguen dins presons molt vulnerables i poc estables, com fetes de vidre, i fabricades pels seus mateixos habitants. Àfrica, amb tot el seu poc desenvolupment, gaudeix d’un privilegi poc comú aquí: la llibertat, sempre que no sigui de moviment cap a occident, clar…

Dilluns va ser el dia dels adéus, una tragèdia com vos podeu imaginar, i també el dia de començar el viatge de tornada a Mallorca, des d’on escric ara, i per cert sense costum de fer ús d’accents per exemple!

El viatge ha estat molt llarg, amb aturada i retard a Khartoum, més de tres hores, i marcat per la pèrdua dels seients tradicionals a Addis ja que els vam deixar per excés de pes, baralla amb la gent de l’aeroport, arribada a Barcelona, pèrdua de les llances, ara perquè Lufthnasa els ha perdut, arribada a Mallorca, telefonada de Lufthansa que ara ja han trobat “la maleta”, esper que siguin les llances (i no la maleta que vam perdre l’any passat i mai van trobar o millor dit enviar!), i que les enviaran a ca nostra immediatament que puguin, celebracions dels cans, sopar molt prest, menjar gelat com ja havia promès fa uns casi dos mesos, sortir a fer una volta en bici per a desintoxicar-me de tantes hores tancat, i dormir…

La tornada a Addis des d’Arba Minch va ser mes rapida del que esperavem. Vam utilitzar la carretera que va fins a Sodo Wolayta, despres vam anar cap a Butajira, i finalment vam passar per Tiya, pero sense aturar-nos per a visitar les esteles de pedra que adornen les tombes dels seus camps.

Amb l’arribada a Addis tambe va arribar el darrer sopar amb les families que teniem per aqui, i per tant tamb va comencar l’hora dels adeus. Ahir van ser les families les que van marxar, avui seran alguns dles notres amics, i altres coluntaris que eren per aqui, i dilluns ens tocara a nosaltres, desafortunadament.

L’acomiadament de les families va ser molt emotiu com sempre que trobam grups tan bons com aquests. Les coses ha estat diferents, i ens hem hagut d’adaptar tots a les noves circumstancies, pero tot ha sortit molt be. M’agrada coneixer aquesta gent, i mes en moments tan emotius i personals com aquests. Estic segur que els tornare a trobar mes endavant.

Avui, dissabte, em queda mirar de fer quatre compres, i poca cosa mes. Dema sera dia de fer les maletes, i dilluns tenc feina tot el dia practicament fins hora de partir cap a l’aeroport. L’objectiu de les compres, una llanca de punta grossa, ample i plana (que li hem de fer, m’agraden aquetes xorrades) i un arc per a n’Alemu (que li hem de fer si ha sortit a son pare), i l’objectiu del viatge de tornada, que no ens perdin ni la llanca ni l’arc!

Els Dorze son una gent que viu a uns tres quarts d’hora, a la part alta de les muntanyes d’Arba Minch. Son coneguts per les seves cases, en forma de cap d’elefant, com diuen ells, i que arriben a fer uns 9 metres d’alcada. Es un poble molt agradable, hospitalari, i que ha instal.lat un sistema de turisme just molt interessant. Es tracta de passar la nit a un dels seus habitatges, aixo si, acompanyats d’algunes comoditats com ara menjar occidental opcionalment. Francament, desconeixia aquesta opcio fins avui, perque si no hagues estat aixi, hauriem fet nit alla, i hauriem consumit el menjar local.

La base de tota la seva cultura es l’arbre anomenat Enset, mes conegut per a nosaltres com a ”false banana tree”, i que mereix el nom Enset i no False, d’acord amb la seva tradicio per merits propis. L’utilitzen per a agafar la seva popa de la branca central, fermentar-la enterrada durant mesos i mantenir-la fins dos anys, per a fer-ne pa, construir-ne cases, i utilitzar l’aigua que emmagetzema durant els temps de sequera, entre altres. Es el veritable centre del seu mon, i no te res de fals com molt be ens han indicat ells. De fet, ens ha recordat que del bananer, l’unic que es fa servir habitualment, amb tot el respecte del mon, es la seva fruita… Per una altra banda, la seva cultura es tambe coneguda per l’altissima qualitat dels seus teixits multicolors de coto i l’artesania diversa i ceramiques.

El mes curios d’aquesta gent tan agradable, per una altra banda, es que segons la seva tradicio, aixi com t’acostes al poblat, els nins et saluden ballant la seva dansa tradicional, que consisteix en moure la cadera en la millor tradicio arab, una mica de costat, i amb un brac mig estirat, i que es va repetint cada vegada que passes algun nin o nina per la carretera. De fet, et trobes veritables futures estrelles de les discoteques com podreu veure a algun video que il.lustrara aquest post en tenir una connexio mes adient. Be, una visita molt recomanable i que pens repetir sense cap dubte en el futur, sobretot si anam mes cap al sud com tenim pensat l’any vinent o l’altre.

Quaranta fonts, es el que vol dir el nom d’aquesta ciutat. Pero el nostre interes aqui, no es altre que el llac Chamo, aferrat a la ciutat i a un altre llac que es diu Abaya.

El llac Chamo te les seves costes infestades de cocodrils i hipopotams, i aixo es el que veniem a veure. Es tractava de fer una visita en barca i veure els animals d’aprop. I d’aprop els hem vist, i tant! Pero a mes a mes, es que en questio d’hipos, per exemple, es podria dir que n’hi ha una quarentena, i de cocodrils, be, et passen molt aprop nedant, o els veus a la vorera, al sol amb una infinitat de pelicans, i tot a uns 20 metres!

Ha estat una experiencia inoblidable, que combinada amb la visita del mati al parc natural de Nechi Sar, amb babuins, cervols, porcs senglars enormes, i manades de zebres han convertit el dia en tot un esdeveniment i un dels punts algids del viatge.

Avui a la nit ens toca anar a sopar al restaurant Soma, on ens faran la seva especialitat, la de la zona, peix, i que esper sigui tan bo com la fama que el precedeix. Dema aqui encara, o passat dema a Addis, ja dire com ens ha anat…

Que puc dir que no hagi dit ja l’any passat? Mes del mateix, pero millor encara, ja que enguany hem fet mes coses. Tot va comencar molt malament, amb resaca post-sopar al sheraton, i diarrea tot el demati per a jo, mentre en Txomin i n’Efrem anaven a cercar opcions per a canviar euros a birrs al mercat negre. No un mercat de negres, sino el mercat negre, sense pagar als bancs…

Damunt les 3 de la tarda, partirem, ara jo amb antibiotics ja funcionant i carregant-me el parasit, segon que agaf enguany per cert. L’arribada a Bishangari va ser de nit, a les 7, i forca espectacular per a ma mare i companyia, ja que es senten molts animals, no hi ha carretera, i tot pareix indicar que te’n vas a la fi del mon. Pero com sempre, nomes veure els godjos, bungalows, i seure al restaurant, o sofrir la primera topada amb els porcs senglars, i gaudir dels menjars exquisits que alla es preparan, tothom es va tranquilitzar. Despres, jo molt cansat me’n vaig anar a dormir, per preparar el dia seguent.

Me vaig despertar molt prest, com sempre aqui. Si vas al llit, no hi ha llum, tele, res, a les 11 de la nit, jo a les 5 ja estic a l’aire. Me’n vaig anara la zona dels hipopotams, que per cert enguany no n’hi ha, i em vaig trobar tots els pastors de la zona, que passen la nit en aquell indret en grup, i el mati es distribueixen per tota la zon humida (wetland), com ells l’anomenen. La veritat es que vaig passar tant de gust de xerrar amb ells, que els tres matins que he passat alla, m’he aixecat prest per anar a fer una volta amb ells. Son gent molt agradable, alguns locals i altres nomades que baixen de les muntanyes, i tots molt simpatics i oberts a parlar amb qualsevol estranger que els dugui noticies d’altres mons.

La resta dels dies a Bishangari lluny de tota connexio a internet, escric des d’Arba Minch, els varem passar muntant a cavall, n’Alemu disfressat de Tarzan, tots penjant de les lianes de la selva, banyant-nos a la cascada d’aigua gelada del riu, o al llac, on tambe vam agafar una canoa i ens vam divertir moltissim.

Francament, es indescriptible, es un lloc absolutament perfecte, i a damunt no ens van voler cobrar el darrer dia, 3 habitacions, i sense cap dubte en honor dels meus fills. Es el meu Shangri-la, hi he de tornar sigui com sigui!

El segon dia a Harar venia marcat per fer una excurssio a Dakata, passat Babile, pero les coses es van desenvolupar d’una altra manera. Quan vam arribar a la famosa roca en forma de penis gegant, i amb equilibri increible, la zona estava ocupada per un destacament militar. Vist el panorama, vam optar per avancar uns kilometres i mirar de fer una excurssio a un altre indret. Uns 20 minuts mes endavant vam aturar el cotxe, vam baixar, i ens vam disposar a iniciar el cami que teniem davant, fet per les vaques i cabres i que serpentejava enmig de les roques i cactus. Uns deu minuts mes tard, aferrat a una roca gegant vam tropbar una tortuga no menys espectacular, ben camuflada. Mentre la observavem, es va acostar el nostre conductor, i ens va dir que acabava d’arribar un soldat que ens enviava de tornada al cotxe. La zona es molt calenta en la actualitat, i les etnies somalis, predominants a la zona, no tenen cap simpatia pels soldats etiops ara mateix ocupant Mogadiscio, ni pels viatgers com nosaltres. A damunt ens va explicar que l’area estava minada, de manera que sense mes opcio, vam pujar al cotxe, deixar la nostra tortuga (200 anys d’edat?) al seu lloc, i vam tornar cap a Harar.

A la nit, repeticio de les hienes, pero ara amb l’altre home de les hienes, en Yusuf, i que tambe va estar prou be. Sopar a l’hirut restaurant, i tornada cap al Belayneh hotel per a partir molt d’hora de tornada cap a Addis.