Els ous de n’Albert…

Ahir a la nit, per sopar, n’Albert va demanar tres ous fregits amb patates. El que va venir, pero, van ser tres plats, o racions millor dit, amb un blanc d’ou I quatre vermells… I les patates, clar.
Ahir va ser un sopar d’ous, ja que jo vaig demanar dues truites, I apart tots vam ajudar a n’Albert, apart de consumir la resta de plats demanats, amb pasta, verdures… I mes patates!

Avui, en aquestes hores, hauriem de ser a Addis, pero una avaria a l’avio ha impossibilitat el viatge, de manera que ens han acompanyat a un hotel del govern, el Goha, I dema a les onze del demati ens vendran a cercar per a anar a l’aeroport. O sigui que el meu proxim post, ja sera des d’Addis.

Shehadi

Avui he estat al poble on van viure gran part de la seva vida els meus fills. Francament, es just davora la frontera amb el Sudan, i mes que el final d’Etiopia, em pareix la fi del mon. Es un lloc molt rural, molt verd i simple. No li falta encant, pero no per ser maco, sino per autenticitat. Shehadi es Africa en estat pur. Es una ciutat que aspira a convertir-se en ciutat de veres, pero que encara li costara inversions i infraestructures.

No hem trobat a la persona que es va fer carrec d’ells quan va morir la seva primera mare. M’ho esperava, pero aixi i tot, m’he sentit decebut, ja que na Kaja m’havia contagiat el seu optimisme habitual. Aixi i tot, Shahadi es molt lluny, a 5 hores amb cotxe, i encara que el cami es bonic, es fa llarg, i mes en epoca de pluges. No vull dir que no ha valgut la pena, pero nomes a nivell sentimental. Esper que en tornar amb els nins, si es que hi volen anar, trobem algun amic, o persona coneguda. Per a jo, no te cap altre interes, nomes el passat dels meus fills, que ja es molt…

Tofol, el “mitoman”…

En Tofol ahir a la nit, despres de fer amb tots nosaltres una volta pel recinte reial, passejant entre els castells, i la ciutat mitica, va fer realitat un desig i fantasia, que va ser, despres de sopar a un restaurant tradicional etiop, que li servissin un cafe, fet a la manera tradicional tambe, evidentment, i abocat per una tipica ”big mama” africana, revivint aixi, un dels seus llibres favorits, les set aromes del mon, i fent honor a tota la experiencia. En Tofol ahir va viure un mite, pero per a tots nosaltres ell si que es mitic!!!

bahir dar… o el llac tana

Petita aclaració: en Tòfol tenia un ull fotut, i ell i jo vam quedar a Bahir Dar en lloc de visitar les catarates per a anar a un oculista (més bé un “ocultista” ja que era a un carreró que pareixia la fi del món).

El dia a Bahir Dar va estar molt be. Tot d’una que vam arribar, varem fer una excurssio a les catarates de Tis Issat que no va decepcionar ningu.

 

El dia seguent, demati, va agafar una barca i varem partir cap a la peninsula Zege i un parell de monestirs perduts a unes illes. De fet, a un d’ells, en Tofol, n’albert i jo ens vam barallar amb els capellans ja que no vam voler entrar al museu ni a l’esglesia i a mes a mes, ens van prendre per espies. Si, espies.

De tornada, vam aturar on el llac vessa i neix el Nil Blau, lloc de trobada dels ”kumari”, hipopotams, que no van dubtar en mostrar-nos les seves precioses orelletes rosades!

Despres, i havent decidit passar de l’avio, vam llogar un minibus i ens vam traslladar a Gondar amb quatre rodes. Va ser perfecte.

saturday… yesterday…

Ja som a Bahir Dar, i encara que nomes fa una estoneta que som aqui, ja hem fet amistats… Na kaja ha arribat avui demati, a primera hora, tota sola, i com a bona vaitgera intrepida tot d’una ha comencat a relacionar-se amb el personal, i ha conegut a na Saturday.

Es tracta d’una tia molt pedant, que nomes xerra, i xerra, i es de Manchester, i fa feina a Qatar on sempre fa 50 graus de temperatura, i no se que histories mes… Ostres, en una paraula: es una pesada!

La questio, que fa una estona ha vengut, i com que crec que a l’hora de trobar companyia estable (mes de 10 minuts seguits i perdonau tanta crueltat en sol post) li deu costar molt, s’ha afegit a la nostra taula, i ha demanat un suc d’aquests tan bons que fan pel pais. Immediatament ha dit que acabava de veure una cosa super greu a les noticies, que era que les dones de la familia reial de Qatar (ja he dit que viu i treballa alla?) havien pujat a un avio, i s’havien negat a seure amb uns homes desconeguts que compartien els seients de veinat, a primera classe obviament, causant tot un problema i un retard d’unes 4 hores! OOOHHHH!!!! Interessantissim! Aixo es fer un viatge per Etiopia!

Be, en questio de minuts ens hem aixecat i comencat a partir, per a fer unes altres feines, i mentre caminavem, he demanat a na Kaja que em digues el seu nom, que ja l’havia oblidat, i que a mi me sonava a algo acabat amb icia, acia,etc. Na kaja ha contestat Saturday, segons en Tofol es yesterday, i la veritat es que es diu June, i dorm a l’habitacio entre la nostra i la de n’albert i na immaculada. Avui vespre toca renou i festa!

per favor, fixau-vos en la cara de n’Albert…
“en Qatar, todo es bla, bla, bla… “

la historia mes preciosa

Me deixare moltes coses per contar, i altres no valdran la pena, pero sempre hi ha aquells moments que no es poden deixar passar, que marquen les nostres vides, encara que nomes sigui… per un moment.
Quan viatjam, tenim tendencia a trobar altres viatgers, a fer amics, a intimar d’una manera poc acostumada, i sobretot molt aviat, amb autentics desconeguts. Es allo del ”comfort of strangers”… L’experiencia de na Immaculada, ha estat preciosa per maca i per valuosa, i perque ho ha estat per a tots nosaltres. Per com esta gaudint de tot, de l’experiencia en global, i per com s’esta obrint a un mon nou.
Durant el primer dia a Lalibela, d’entre molts dels nins que ens seguien i ens demanaven diners i coses, pel motiu que sigui, ella es va quedar, o fixar amb una, i la nina, d’uns 11 anys, amb ella. I aquestes coses son aixi, no s’hi han de cercar explicacions. Es cosa de quimica, de complicitats, i de personalitats separades per anys i geografies i cultures, que no entenen d’aquestes coses, i decideixen tocar-se, esborrar tot tipus de fronteres i apropar-se tant que ja no importa res del que han fet abans o despres, perque saben que nomes tenen aquest moment, possiblement.
La seva ha estat, i es, una amistat encantadora, plena de regals de l’una per a l’altra, i un regal per a tots nosaltres de poder viurer-ho en primera persona.
Els viatges es fan de les coses i llocs que veim, aliments que menjam, etc, i de les persones que coneixem, i sense cap dubte, les coses que acaben per fer que un viatge sigui absolutament inoblidable, son moments com aquest.
Com deia avui en Tofol, si un no es conmou aqui, amb la natura, la gent, els cinc sentits totalment oberts, i veu el mon d’una altra manera, es que ja es mort. El sise sentit: l’emocional, es el mes potent de tots, i el que ens fa sentir mes vius a tots.

lalibela

Lalibela es una passada en tots els sentits, i com no es d’extranyar, enguany ens ha tornat a captivar. L’espiritualitat que respires, la tranquilitat, tot aquell ambient, mesclat amb l’arquitectura, l’etnicitat del lloc, i la gent en general, fan que l’experiencia sigui un punt algid de qualsevol viatge que pugui fer cap persona. Em costa molt creure que tant harar com lalibela deixarien algu indiferent, i mes encara que no agradassin. Esglesies entre arquitectura i escultura, cases tradicionals tretes dels llibres del senyor dels anells, i tot a Africa. Increible.

Ala tothom ens saluda i ens demanen si som espanyols, i nosaltres hem decidit enlloc de dir hola, saludarem amb un ”wep”. La iniciativa per ara ha creat situacions interessants ja que la majoria no ho havia sentit mai.

Hem fet una foto a en Wesley Snipes, ja me creureu en poder penjar fotos a la rep txeca. El tio s’ha retirat del cine i s’ha fet capella a lalibela. Ara ho veureu.

Na Immaculada, ens ha obert el seu cor i el seu secret mes amagat, pero, no tenc autoritzacio per a publicar-lo…

Apart d’aixo ahir, va provar el tej, la beguda tradicional de lalibela, i li va agradar molt. Per cert, vam sopar a un restarurant bastant apartat de la resta, i a damunt just abans de sopar va fugir el llum, aixi que ens van dur espelmes i tot va ser molt romantic. JO, sobretot, tot sol!

La nit d’abans, vam sopar al Blue nile, un restaurnat que mante una dotsena d’orfes del poble amb els beneficis. Apart de ser molt bo, el mes interessant es que no pareix un restaruant, sino ca seva de qualcu. A damunt, el propietari, li demanaves el plat que volies i el tio desapareixia. Va trigar una hoira a tornar, i aixo si, tot bonissim.

Durant la visita de les esglesies, va ploure un poquet, i els tunels es van inundar, en consequencia, na Immaculada conta que aquesta ha estat la seva primera experiencia fent torrents (excurssio). De fet, durant una de les plogudes vam haver d;aturar, i esperar a que passas. Mentre na Bel i jo seiem fora de la cova-esglesia, i contemplavem el mon i la pluja, dintre en Tofol i companyia, seien amb el frare de torn. Aquest, de cop, es va posar a ballar i cantar, i vengue riure, i mostrar i fer fotos… Be, un autentic xou!

Com a cal padri, o problemes de prostata…

Els problemes de la familia Clar-Duran durant aquest viatge fins ara com a minim, s’han concentrat en les dutxes.
A l’hotel Ghion d’Addis, un hotel que hauria d’estar be, s’han trobat amb la sorpresa de que quan han obert l’aixeta, l’aigua
no ha sortit per la dutxa, sino per la part baixa, i a tota pressio. De manera que allo ha acabat amb una visita a la memoria
infantil de n’Albert, que ha recordat com es feia net a cal seu padri, amb un poalet, i una mica de sabo, i aigua, clar. No exactament el que s’esperava a un hotel dels millors d’Addis.

A Harar, el problema de la dutxa, s’ha centrat una vegada mes en la seva habitacio. L’hotel tenia aigua calenta, termos individuals per a cada habitacio. Pero a la seva, sortir calenta, hi surt, pero la quantitat es… minima. Un raig timid que davalla de l’aixeta sense gaire pressio, i que aixo si, es molt calenta, tant que un no si pot posar davall, i quan intentes mesclar-la amb la freda, ja he dit que era timida, es torna gelada!

Ara veurem que passara per Lalibela… pero aixo no pinta gaire be!

+ Harar

Nomes unes linies mes sobre la ciutat que acabam de visitar. Harar es la capital mundial del chat.
Aquesta droga es la principal font d’ingressos del pais avui en dia. Degut a la impossibilitat de establir un
comerc just, amb els preus que els corresponen, els marxants de cafe etiops, sense cap dubte un dels millors del mon,
i amb el suport del govern, que ha entes que la droga es una font d’ingressos que no necessita multinacionals
ni contractes, s’han llancat a una carrera frenetica de consum i distribucio en tota la zona del golf i la banya d’Africa.
El mercat de Harar, es el mercat del chat, i fins i tot les cabres es passen el dia mastegant. Les cabres pasturen tot el dia totes soles pels carrers, i tenen la funcio de menjar-se totes les deixalles organiques que trobin. De fet, a la nit, tornen tambe soles a ca seva, i son rellevades per les hienes.

Harar es una ciutat adicta. Adicte tal vegada a ella mateixa, i al seu tren de vida, un ritme insostenible d’activitat comercial i social, inedit al nostre mon, especialment en questio d’un espai geografic tan reduit. Es extrany veure tanta gent amb les fulletes verdes a les mans i a la boca. Es un consum absolutament boig. Allo de comencar i no poder aturar, irrefrenable. Una autentica bogeria, i on participa tothom…
Sobretot, si tenim en compte que tots saben que es adictiu, i que acabara amb ells. Primer, els destrossara les dents, arribant a haver de capolar les fulles a ma o amb un murter, per a poder seguir consumint. I aixi fins a la mort.

Recordau que el chat es un estimulant. Res tan estimulant pero, com Harar mateix.

(Harar3) ”comingiswater”, hienes, camells, i altres animals blancs…

Crec que ja vaig comentar que harar tenia problemes de suministre d’aigua, de manera que nomes hi ha aigua corrent de 6 a 8 del demati, i de les 6 a les 10 de la nit. El tema es que a l’hotel, donat que a africa la puntualitat respon a altres parametres, i fins i tot m’atreviria a dir que es un concepte radicalment diferent, quan l’aigua comenca a correr, una de les treballadores de neteja, es passeja i toca a les portes de les habitacions i et diu: ”water is coming”. De aixo a ”comingiswater”, nomes hi ha en Tofol. Resulta que la nina es guapa, i simpatica tambe, i quan va tocar a la seva porta, ell va obrir en calcons blacs, igual pensant que era un de nosaltres, no ho se, i se la va trobar, i ara, des d’aquell moment, tenim na ”Comingiswater”.

La primera nit que vam ser a Harar, varem anar a alimentar les hienes. Son uns animals impressionants. Son molt grans, les famelles especialment, que son les que controlen la manada. La reina, na Tika, era la mes gran de totes. En Dereje, l’home hiena, un dels pocs que hi ha, 2 o 3 realment, va comencar a cridar: ”Nabuta (accent damunt la A) Hal.lo!” repetidament, cridant a un dels mascles de la manada, que no va arribar a venir. L’home hiena coneix i crida a tots els animals pel seu nom. Immediatament vam comencar a alimentar les hienes. Primer jo, ell et posa la carn damunt un bastonet, i la hiena l’agafa, encara que ell ho pot fer perfectament amb les mans. Despres va passar na Kaja, n’Albert, tothom. Despres, en Dereje, va comencar a posar-se el basto a la boca i alimentar-les amb la boca, i aixo mateix vam fer nosaltres! La hiena es una animal timid, i no li agrada que la toquin, ni en pla caricia. Tampoc hi veu molt be, i de dia dorm, i ve a les 7 de la tarda cada dia puntualment (mentalitat occidental) a cercar el seu menjar. Quan acaba el xou, ja de part de tard, passat la mitja nit, es facil veurer-les passejar per Harar (han entrat per les portes expressament fetes per a elles de la murada), cercant tot el que han deixat les cabres de dia, restes del mercat, i sobretot, de l’escorxador.

Ahir vam llogar un minibus i varem anar a babile, a veure el vall de les meravelles (zona volcanica rocosa) i la seva famosa pedra Dakata, i de passada torres de termites de mes de 2 metres i mig, i si podiem, el sanctuari d’elefants. Finalment, vam oblidar el tema Dumbo, per complicat, i ens vam centrar en una excurssio a la pedra en questio, on vam veure ”marmotas” (ara no se com es diuen en catala) , i jo personalment, no se que mes vaig veure, si dues hienes petites, o dues monees. Va ser molt rapid, i no ho vaig poder definir. L’excurssio va ser una passada, i vam disfrutar molt de la pujada i les fotos a la roca i la fauna de la zona. Per cert, que mentrestant, per alla baix hi havia un nin que ens feia demostracions de l’esport nacional de l’area: llancament de fulla de figuera de moro amb basto! Espectacular, increible, i res comparat amb quan na Kaja ho va intentar i casi tenim un disgust…

De tornada, ens havien recomanat un ”camel market” a Babile, de manera que hi varem anar. Impressionant! No nomes era de camells, era un mercat d’animals de ramat, vaques, cabres, camells, etc, pero sense cap dubte, l’animal mes interessant del mercat erem nosaltres! Tothom ens mirava, i hi havia moltissima gent, animals cagant, pixant, un tio amb un megafon cridant i anunciant no se que, igual que hi havia blancs per alla, un munte de gent apinyada i ajupida davall unes tendes d’un metre d’alcada que prenien cafe de la manera mes incomoda qeu he vist mai, i be, un autentic espectacle…

Despres d’aquest mercat, es possible que no en trobem cap altre de tan impressionant. No se, si pens amb aquest mercat, pero fa mil anys, pens que no ha canviat gaire. Igual el megafon…

Ahir a la tarda, jo estava obssessionat en comprar-me un pijama harare. Tot perque el nostre conductor de l’ong, en duia un de posat a l’hotel de Kombolcha. A damunt, en Roman, l’arquitecte de l’orfenat d’Afne, ens havia contat que havia comprat tela i que algu li havia fet una camisa. Aixi que ahir, despres de mirar per tots dos mercats crisita i musulma de la ciutat, vam decidir acceptar l’oferta d’un sastre que venia i cosia tela de fer-nos els pijames, tres en una hora i mitja. Objectiu assolit, i son una passada!

Ah, el menjar, normalment berenam els dematins a la terraca superior del nostre hotel, el Belayneh. De veres, aquesta terraca no te preu. Despres, dinam a l’hotel mateix, i els sopars, els hem fet al Hiru restaurant, molt xulo, molt fashion, molt, molt be de preu tambe, i molt bo. Ells, tots una mica mes occidentals amb el menjar, jo, seguesc enganxat a la injera, i especialment al quejo (kay) wot, salsa de carn vermella, i al tibs, daus de carn de me amb xili. Normalment, intent fer una menjada d’injera al dia com a minim.

Nomes ens queden unes hores a Harar, ja que a migdia partirem cap a Dire Dawa, ara en cotxe llogat i no transport public. Si mai veniu a Etiopia, no deixeu de banda Harar. He vist pocs llocs que transmetin un ambient mes magic i mistic, i una activitat tan frenetica a qualsevol hora (herencia de la seva historia com a ciutat pont entre l’Africa i orient). La ciutat vella es una joia, magnifica, bruta, indo-arab, plena de secrets, de racons per a descobrir, i de tot tipus de sorpreses, fins i tot una pista de basquet amb una tortuga. Que mes es pot demanar?