emirats

Me va quedar un post a la safata d’entrades sense publicar. No sé per què no el vaig pujar, però és just que encara que sigui tard ho faci, ja que és un tema important i sempre va bé donar a conèixer aquestes coses.

Part de la meva feina sovint és anar a esperar gent a l’aeroport de Bole, i assegurar-me de que arriben bé. Als aeroports, la zona d’arribades sempre és una mescla de gent de diferents procedències, i una cosa que ens ha cridat l’atenció en aquesta ocasió ha estat, en un dels vols, la gran quantitat de dones que arribaven en cadira de rodes. L’avió venia dels emirats àrabs, ara ja no record si Dubai o Bahrain, o Quatar, qui sap…

Moltes dones joves etíops viatgen a aquests països a treballar com dones de neteja, cuineres, tasques de la casa en general, i són promeses molt bons salaris a canvi. La realitat en canvi és ben diferent. Sovint l’experiència implica patir actes de violència i discriminació. Una de les persones que esperava amb nosaltres, un dels nostres treballadors, parlava amb una d’aquestes dones que acabava de tornar, aquesta sense cadira de rodes, i ella ens explicava com l’havien enverinada a ella i a la seva amiga i companya de viatge, i ara tornava a ca seva, malalta, mentre la seva amiga havia mort. Les de les cadires de rodes estan així perquè és costum tirar-les per les finestres com càstig per suposades conductes improcedents, siguin les que siguin, des de no netejar bé fins a ser acusada de seduir l’home de la casa.

La qüestió és que aquestes dones pateixen molt i treballen molt més encara, i al final en lloc de cobrar el seu salari acaben assassinades, o malferides  de forma permanent, ja sigui mitjançant pallisses, verins, o bestialitats com ara que et tirin per una finestra. En molts casos són també violades, i posteriorment acusades de robatori i castigades igualment.

La darrera setmana abans de partir, una de les treballadores d’un conegut hotel d’Addis em contava la seva idea de marxar a treballar (li havien promès una bona feina em deia) a Bahrain. És molt guapa i esper que li vagi bé i tengui molta sort. Li farà falta.

Buffalo Soldier

Ja es el darrer dia. Ara em ve al cap la reaccio d’en Shumu, el treballador de l’hotel Tossa de Dessie, quan ens vam acomiadar, i la seva tristor inesperada. Es va emocionar. A tots ens va costar asumir allo, aquella demostracio de sentiments, sobretot perque nosaltres no hi estam acostumats, o no ens agrada mostrar les nostres emocions, no ho se. Si es un fet cultural, me preocupa, i si no, tambe, perque si m’agrada venir aqui es precisament per aixo de tenir sempre els sentiments i les emocions al maxim.
El balanc, com sempre ve marcat per noms que quedaran amb jo per sempre, en Johannes Sintayew, un crack dels carrers, el somriure pur de na Tarik, la responsabilitat d’en Yaya, la forca i dignitat de la seva mare, i l’alegria de la petita Kalkidan. Igualment pero, tots aquests noms van lligat al de la meva dona, na Kaja-ye, que avui ha aconseguit donar sang, finalment, despres de fer-se la proposta l’any passat, i d’avui dir-li que no podia perque tenia la tensio massa baixa. A les 5, abans de tancar, ho ha fet…
A tots els d’aqui, vos enyorare, fins que torni, clar, que esper sigui molt aviat!

dies bons, i dolents

Aquests dies ens hem vist gent amb la que treballem, i amb la que tenim molta relacio, i com sempre, en aquest pais, la linia que separa la felicitat de la tragedia, es pot fer molt confusa. Ho dic perque visitar alguna familia d’aqui, a Addis i veure com viuen pot ser molt ilustratiu, i es pot aprendre molt de l’experiencia, i el retrobarte amb vells coneguts es tambe molt satisfactori, en canvi, en el moment en que tens noticies mes personals seves, sobre el seu estat de salut, ten adones que la vida es molt fragil, fins i tot massa. Trob que aquesta gent es molt forta, moltissim. M’agradaria ser tan forts com ells. Aixi i tot he de reconeixer que el primer que sent quan me veig implicat en les seves vides, es por, sobretot a no estar a l’altura, a no poder aportar el que necessiten. la seva vida es tot un monument a la vida en general, a estar vius i gaudir del dia a dia. Es allo de viure cada dia com si fos el darrer, i el seguent, com si fos el primer…

converses de carrer i de sopars…

El meu tema favorit a l’hora de xerrar amb taxistes o amb altra gent: el futbol. No. Que vol dir viure sense electricitat a Etiopia? Tot un seguit de coses. Per exemple, que els negocis treballen dia si i dia no, de manera que ingressen molts menys diners, i a sobre, tenen molt mes temps lliure i per a gastar els pocs diners que guanyen. La imatge es comica, el propietari del negoci de torn, passa massa hores al cafe, i gasta diners que no guanya. Pero per a convertir-ho tot en una comedia total, quan li arriba la factura del llum, resulta que li cobren igual o mes que quan hi havia llum cada dia!
El perque de tot plegat es complicat. Es una combinacio de produir electricitat que es ven a Sudan, on les factures en comparacio son molt mes barates, ja que el seu govern paga l’electricitat a Etiopia molt barata, mentre els etiops no tenen llum i el paguen molt car. Lleis d’oferta i demanda! A mes a mes, no plou com caldria, i la situacio no es recupera. Si plogues molt, hi hauria molta aigua, i no hi hauria aquests problemes. O si, perque igual el contracte que vincula Etiopia i Sudan esta basat en numeros i percentatges, i no en la climatologia.
La consequencia directa de no tenir llum, es l’increment de les vendes de generadors, que funcionen amb gasolina o diesel. La questio pero, es que aixo suposa una despesa afegida, i ara, apart de pagar el llum, igual que abans, recordau, el senyor que te un negoci ha de pagar el combustible del motor. I es car, ja que el combustible, li surt carissim a Etiopia, que l’ha de comprar a paisos estrangers, pagar taxes, impostes diversos, transport des de Djibouti, etc, i tot en moneda estrangera, dollars o euros. D’aqui que estiguin tan desesperats per a obtenir moneda estrangera als bancs del govern. Totes les obres que es fan a mans dels xinesos, les han de pagar amb dollars tambe. El govern xines no accepta moneda etiop.
En resum, un desastre de gestio. Com a contrapart, per a acabar, ahir vaig compartir taula i sopar, una altra vegada al meu hotelet amb gent de mig mon, amb un somali, que em contava com el seu pais esta destrossat per la guerra i grups violents com Al Shebab, per exemple. Pero el mes interessant que va contar-me va ser com ara que no tenen govern ni administracio, ni cap tipus de control o impostos, l’economia de mercat lliure autentic funciona, ja que a Mogadisho, hi ha llum, aigua corrent potable, i telecomunicacions, i tot gracies a gent que ha muntat aquestes empreses que donen aquests serveis, lliures d’interessos politics (tot mitjancant la guerra, que trist!), i amb el sol objectiu de guanyar diners! Les targetes sim dels mobils son de franc a Mogadisho, i les trucades son les mes barates del mon. Supos que tots aquests negocis tendran presencia en el futur govern que es posi al davant de Somalia un dia en el futur. Pero sera quan hagin guanyat tots els diners que vulguin. Mentrestant, a Addis, cuna del progres i desenvolupament a Africa segons el govern, clar, no hi tenim res de tot aixo…

Tiya + melka kunture

Ahir a la nit, vaig sopar al Sheraton: Impressionant, com sempre. Crec que ja no afegire res mes, tret de que hi tornare tan aviat com pugui, i definitivament abans de dilluns que ve que es quan torn a la vella Europa (cansada, vella, avorrida). Ja feia temps que anava darrera la visita de Tiya. Es un lloc petit i sense gaire dificultats d’acces, nomes es a una hora i un poc d’Addis, a 88km per la carretera de Butajira. Ell lloc en si es un cementeri d’uns 800 anys i enregistrat al programa de proteccio i patrimoni de la humanitat, amb unes tombes que tenen esteles, pedres verticals, amb gravats que representen espases, escuts, i altres simbols encara no identificats. Tambe hi ha altres formes d’estela, per exemple la mes espectacular es la que te forma de dona, amb joies i ja el vestit tradicional amb els dissenys tipics etiops a la part baixa, encara usats avui en dia. Despres tambe n’hi ha una en forma falica, i una altra amb forma de tambor. Es una excurssio agradable, si te cobren entrada, val 50 ETB, i en questio de mitja horeta esta feta la visita, que ha resultat molt interessant, no m’ha decebut gens, i recoman a tothom.
Per una altra banda, de tornada, i a uns 30km de la capital ens hem aturat al museu prehistoric de Melka Kunture, una autentica xulada, molt senzill, molt simple, pero amb tot el que vulguis saber sobre antropologia i desenvolupament dels primers hominids, si t’interessa el tema. Te una part extra de les excavacions que no ens han pogut mostrar per estar en mal estat degut a les fortes pluges. Cap problema, hi tornare. L’entrada es gratis en aquest cas, i el museu fa uns dos anys que esta obert.

frivolitats…

Entram a la darrera setmana practicament, d’estada a Etiopia. Realment sera dilluns, pero el cap de setmana sempre passa molt aviat i la darrera setmana tambe. Aquests dies ha plogut mot i avui crec que m’he deixat dur per l’ambient en general. Me fa llastima marxar tan aviat. El temps sempre passa mes rapid quan estas be, i aqui, vola. Pero encara queden dies, i fare moltes coses de les que nomes puc fer aqui. Alla va l’exemple d’ahir: ahir tocava massatge. Aixo vol dir que, si puc, un cop per setmana, m’agrada posar-me en mans, mai millor dit, d’una negra, i que em toqui per alla on vulgui. Elles sempre comencen igual, les cames primer, i els peus, i em demanen que tal va, i jo, contest sempre el mateix: tens unes mans meravelloses. El lloc en questio es el Boston Spa, ja n’he parlat en aquest mateix blog en anterioritat, i es el millor lloc d’addis per jo. Entres, demanes hora, i quan et toca, segueixes una tia escales per avall, lentament, sense pressa, despres et fan seure a un banc. Es un hall ample, pintat amb colors vius, ambient africa, calid. Despres et ve a cercar la que et fara el massatge, i t’acompanya a una habitacio decorada igual que la resta del local, i amb llum d’espelmes, i petals de flor per tot. Et seus, i ella et fa els peus nets, cosa no gaire recomanable en el meu cas. A continuacio, surt i va a cercar olis, etc, i tu et treus la roba i et relaxes a la camilla. Ella entra, i mentre es presenta, i et poses d’esquena comenca a fer-te els peus. La meva d’ahir, va ser molt divertida, perque tenia un pentinat aixi, casi afro, amb molt ricos per tot, i cada vegada que es movia hi havia cops de cap i melena per tot. A mes a mes, es tombava molt per damunt, i tot era molt sensual, etc. Per acabar de rematar-ho me trobava molt divertit i reia totes les meves gracies estupides habituals. Per a fer mes ambient, et posen musica, ahir era un cd xines, de bandes sonores de pel.lis xineses de les que m’agraden a jo, de les d’en John Woo, molta accio, i escenes a camera lenta, i herois amb conciencies brutes, i melodies tristes per a acompanyar-les. La setmana vinent, hi tornare, almaco un cop mes abans de tornar a Europa.
Dema, continuant amb aquestes coses que me fan enyorar tant Etiopia quan no hi som, vaig a sopar al Sheraton: el paradis total. Ja vos ho contare…

euros a ET birr

Canviar diners en aquest pais es una aventura. Si vas al banc, significa passar entre una i dues hores alla esperant a que et facin els papers, apuntin tota la numeracio de cada bitllet, i finalment t’entreguin la quantitat establerta al canvi. Ah, a mes a mes, resulta que euros i dollars estan a paritat absoluta, o sigui valen el mateix, quan fora d’aqui, un euro equival a $1′4. En canvi, si es vol, i es tenen els contactes pertinents, ers de l’altre mon, algu de la ciutat que sap on va i on trobar aixo, es pot fer el canvi de diners al mercat negre, o sigui, al carrer. Alla, un euro val 17 birr, i no 15, que es el que el donarien al banc. Es veu que el govern segueix intentant fer caixa i replegar diners de fora sigui com sigui, pero la feina de veritat es fa al carrer. La zona escollida es la del cinema ambassador, alla el teu contacte, es desplaca i parla amb alguns coneguts. De fet, si ets un farangi, nomes passar per alla, que ja et fan ofertes, o sigui que es ben facil. Pero nosaltres ho fem amb el nostre contacte, i aixi, has de mostrar els diners, ells et diuen el preu, els bitllets de 50 o superiors son els que et canvien a 17, al resta a 16′50, i poc despres, tornes al cotxe acompanyat d’un d’ells. Despres, ve un altre, aquest es el que te la pasta en birr, i es seu tambe al cotxe, arranques i vas a un lloc tranquil, qualsevol carrer poc transitat, on es compten tots els diners i es fa l’intercanvi, i aixi, si tenies 100 euros, ara tens 1700 birr, i al banc en tendries 1500. Que si aixo son mafies? Personalment no ho crec, o si, pero igualment el banc i el govern representen una mafia molt mes gran i poderosa.

Decent Pension

Els viatges es fan de les experiencies i les relacions que fas, i del menjar. El menjar es un dels aspectes mes importants de viatjar. Ahir a la nit, tornant a la nostra pensio, ens va passar allo que fa que hi tornem any rera any, apart del preu. El contingent saudi de la guest house, havia comprat una cabra i ens convidava a sopar, amb el propietari de l’hotel i la seva dona fent de cuinera. Es curios, tanta gent plegada al voltant de la taula, tantes nacionalitats (saudi, sudan, txeca, catala, etiop…), cultures, edats, ideologies, i es va poder xerrar de tot, fins i tot dels temes mes conflictius. Per a acabar, tothom ballant, tret de jo i les treballadores de l’hotel que picavem les mans (no vull destrossar mes cultures milenaries), mentre l’activitat de les prostitutes al nostre bar comencava a ser frenetica, tant per les etiops com per a les somalis, que son majoria en aquesta zona i molt populars.
De tornada a l’habitacio, vaig demanar-li a l’encarregada de la televisio per satel.lit que ens posas algun canal de pel.lis. Es igual ni cas, primer tocava mirar el xou mes vist d’etiopia enguany, un “cor de la ciutat a Jordania”, episodi 5.790, i depres Al Jazira… Es el que passa per tenir tants saudis a la pensio! Ja molt tard, me van posar el meu canal favorit: Action! amb episodis de Lost, Fringe, etc. Ah, ahir al cor de la ciutat a Jordania, que es el meus vist i a damunt en una llengua estrangera i sense subtitols! algu li va fer una revelacio al llit de mort al protagonista, el guaperes de torn ara amb barba i aspecte molt occidental, fins i tot casi ros. Ja estic enganxat, no puc esperar fins avui vespre. Crec que ja me pareix sentir la musica i tot…

ring road

Aixi es com anomenen per Addis les vies cintura. Quan acabam la feina, cada horabaixa, solem agafar un taxi, i des de prop del Global Hotel, a la carretera de Debre Zeit, partim en direccio sud, i sortim per una via cintura, que va girant fins a tornar entra a la ciutat i desembocar a Bole Rd per China Avenue. I que te de particular tot aixo? Ido que just a la sortida de Debre Zeit Rd, quan comenca a girar la carretera i passa a ser una via cintura, sempre hi ha gent fent-se fotos. Si, parelles d’enamorats, gent que vol retratar-se per a regalar despres la foto als seus pares, o sigui motius normals. El que no es normal es el lloc. Be, jo no li trob. Imaginau els que viviu a Palma, que a la sortida de la Salle, agafau la rotonda i baixau cap a via cintura i alla on es junta el vostre carril amb els altres que venen per exemple d’Andratx, hi ha gent a peu, amb fotograf professional incorporat fent-se fotos! Una cosa si que te, es que es mes aviat la mateixa situacio que vos he dit pero elevada, o sigui, es veu mes carretera i cotxes encara.
L’altra cosa que em crida l’atencio d’aquesta via de cintura es molt diferent: ahir vam comptar 3 cans decapitats a les voreres en questio de segons. I tot uns metres mes enlla dels de les fotos…

“varios”

Els dies a Addis son sempre molt parescuts. Passen moltes coses, bones i dolentes, i algunes et passen a tu, i moltes mes a altres.
M’han deixat un llibre que diu que viatjar et forca a separar-te de tu mateix, de tot el que controles, i a agafar distancia i veure les coses millor, i de forma mes objectiva. Supos que viatjar et fa mes observador, pero jo som dibuixant, i per tant aixo no ho hauria de notar gaire, pens. Aixi i tot, per aqui, sempre estic mes despert i obert a experiencies que a una altra banda no em dirien res possiblement. Per exemple, si em qued sense llum a ca meva, estare d’un amala ostia impressionant, aqui en canvi, casi m’agrada i tot. Anar e taxi es tota una aventura, l’atra nit vam agafar-ne un sense llums, plovia moltissim i el renta vidres o com es diguin aquestes coses de plastic i goma, no funcionaven. Aixo me passa a Palma i li dic que volem baixar, segur, pero a Addis, no, ja me va be…
Fa dos dies vam anar a sopar al Sheraton. Sera una aberracio, el concepte d’un lloc tan luxos en aquesta ciutat, pero es una puta meravella. Que be vam menjar, quina passada. Mira que menjam be nosatres. A la casa tenim una cuinera extraordinaria, i de nit solem sortir a llocs que estan molt be, pero lo del Sheraton, es increible.
La crisi economica mundial ha arribat tambe a Mercato. Es increible, ja no es aquella massa de gent i mercaderies com abans. Hi ha menys activitat. Es veu que d’aixo no es salva ningu. Si abans era impossible circular, ara es pot, amb dificultats, pero es pot passar. Ja veurem com en surten de tot aquest merder. Mercato suposa garn part de l’activitat economica d’aquesta ciutat. Tot ha pujat per aqui, la veritat. Abans, els anys anteriors, pagavem 20 birr, que ja es molt i preu total farangi, per a travessar la ciutat, i ara son 30. Per una altra banda, me dona la impressio que els souvenirs estan millor de preu, clar ningu compra res. I jo, que el que realment m’interessa es un arc que vaig veure a ArbaMinch l’any passat. Ara mateix hi aniria i el compraria per als meus fills, i de passada aniria a sopar de peix al Soma, i dormiria al Paradise que te una pinta collonuda, i m’oblidaria de tanta cuca…