Ja es el darrer dia. Ara em ve al cap la reaccio d’en Shumu, el treballador de l’hotel Tossa de Dessie, quan ens vam acomiadar, i la seva tristor inesperada. Es va emocionar. A tots ens va costar asumir allo, aquella demostracio de sentiments, sobretot perque nosaltres no hi estam acostumats, o no ens agrada mostrar les nostres emocions, no ho se. Si es un fet cultural, me preocupa, i si no, tambe, perque si m’agrada venir aqui es precisament per aixo de tenir sempre els sentiments i les emocions al maxim.
El balanc, com sempre ve marcat per noms que quedaran amb jo per sempre, en Johannes Sintayew, un crack dels carrers, el somriure pur de na Tarik, la responsabilitat d’en Yaya, la forca i dignitat de la seva mare, i l’alegria de la petita Kalkidan. Igualment pero, tots aquests noms van lligat al de la meva dona, na Kaja-ye, que avui ha aconseguit donar sang, finalment, despres de fer-se la proposta l’any passat, i d’avui dir-li que no podia perque tenia la tensio massa baixa. A les 5, abans de tancar, ho ha fet…
A tots els d’aqui, vos enyorare, fins que torni, clar, que esper sigui molt aviat!
