“Me vaig veure obligat a viatjar per a allunyar les aparicions acumulades al meu cervell“
Aquest text de la seva Temporada a l’infern, ja indica l’estat d’ànim del poeta. La seva estada a la ciutat de Harar va ser com a mínim controvertida. De fet, es podria dir que va ser una baixada a l’infern, una caiguda de gràcia. Va perdre la salut, i els negocis tampoc li van funcionar, començant pel seu comerç amb el cafè, seguint amb el tràfic d’armes, i acabant amb l’esclavisme. Va fracassar amb tot. La seva vida sentimental venia de ser un autèntic desastre, amb una relació més que tempestuosa amb el poeta Verlaine, a qui va maltractar psíquica i físicament, i del que molt possiblement estava totalment enamorat. En Rimbaud, enfadat amb el món, sempre m’ha sobtat pel seu alt grau d’inteligència, per la seva lluita contra tots el que són les institucions de la societat i els seus conservadurismes, i també però, perquè em dóna la impressió de que sofria un complexe d’inferioritat gairebé inexplicable, un sentiment de no ser prou bo per ningú, ni per al seu amant, ni pels altres poetes, ni per la vida en general.
La gent viatja per molts motius, però a jo el que més m’agrada és el de l’escapada. Anar a un lloc on no seràs trobat, i no poder quedar-te enlloc massa temps. Tanmateix, és allà on voldries estar, per a sempre. I si no, que li diguin a en Rimbaud que mentre agonitzava abans de morir a França, demanava que el deixessin tornar a Etiòpia. I és que Harar és molt Harar.
