Ahir vaig veure “Into the wild”, l’adaptació de la novel·la del mateix títol que ha fet en Sean Penn. Crec que tot el que he anat escrivint sobre viatjar i la frontera que ens separa de la resta del món, està perfectament reflectit a la pel·lícula. La història del protagonista, un jove brillant en tots els sentits, messiànic fins i tot, és una història de llibertat, d’amor i desamor, solitud i por, i està protagonitzada per tots els monstres i focs interiors que poblen les nostres ments i vides, i que tenen tendència a sortir quan menys els necessitam.
Record perfectament quan a principis dels noranta, n’Alex Supertramp es va convertir en un ídol personal meu, i de molts altres joves que com jo, estudiàvem i vivíem (vivim?) presoners de nosaltres mateixos. Record cartells, camisetes, anuncis, i sobretot la idea de que algú ho havia intentat realment: viure d’acord amb els seus principis, ser íntegre, ser honest amb un mateix. Quina època tan complicada. Un company de la meva universitat record que va viatjar a Croàcia per a unir-se als grups armats que lluitaven contra Sèrbia, i uns mesos més tard, es va presentar a l’escola americana on jo jugava a bàsquet un altre al·lot iugoslau, que havia escapat amb son pare ferit de la mateixa guerra, travessant Europa a peu, i per tant fent el mateix viatge a la inversa. Què difícil que és viure… Enyor l’esperit d’Àfrica, d’Etiòpia, de Babile…
Hi ha dos trailers oficials:
Notícies i imatges relacionades del documental:
Crec que puc complementar tot això amb un monòleg de la pel·li trainspotting, que ve de la mateix època aproximadament, i que supòs podria servir per a il·lustrar el mateix concepte, dins entorns diferents.
“Choose life. Choose a job. Choose a career. Choose a family. Choose a fucking big television. Choose washing machines, cars, compact disc players, and electrical tin openers. Choose good health, low cholesterol and dental insurance. Choose fixed-interest mortgage repayments. Choose a starter home. Choose your friends. Choose leisure wear and matching luggage. Choose a three piece suite on hire purchase in a range of fucking fabrics. Choose DIY and wondering who you are on a Sunday morning. Choose sitting on that couch watching mind-numbing sprit-crushing game shows, stuffing fucking junk food into your mouth. Choose rotting away at the end of it all, pishing you last in a miserable home, nothing more than an embarrassment to the selfish, fucked-up brats you have spawned to replace yourself. Choose your future. Choose life.I chose not to choose life: I chose something else. And the reasons? There are no reasons. Who need reasons when you’ve got …?”
Informacions diverses relacionades amb n’Alex i altres com ell aquí, una visita documentada al bus màgic aquí, i la reconstrucció del bus per al film aquí.
La conclusió al final: “Happiness only real when shared“. Pot ser…
Gener 30, 2008 a les 6:58 pm |
com se pot deixar un comentari a algú altre?
Gener 30, 2008 a les 9:24 pm |
És interessant això que dius a s’article, encara que no entenc molt bé que volia dir per a aquest home “ser honest amb ell mateix” i qué és el que realment volia.
El monòleg de trainspotting és boníssim, sense dir res sembla ser una justificació prou enraonada com per a capficar-te de ple al món de les drogues.
Salut
Gener 31, 2008 a les 7:32 am |
Neus, igual que me l’has deixat a jo, li pots escriure a un altre. El que passa és que ells després, igual que acab de fer jo, l’han d’aprovar. Així evites comentaris que no vols que surtin publicats.