No se si ja estava enamorat del pais abans d’anar-hi a cercar els meus fills, o si realment em vaig enamorar alla. Pero a mi el que em passa es que som una mica com el Romeo d’en Shaquespeare, que estava realment enamorat de l’amor.
Supos que som un cas clar de la sindrome de n’Stendhal, crec que es diu aixi, i que estic enamorat del lloc en questio, de la cultura d’aquest pais que em te fascinat, i de la seva gent mes petita. Sense cap dubte, els infants d’Etiopia son el gran tresor del pais.
Avui ha estat dia d’acomiadaments, hora de dir adeu, a tothom, a alguns per a sempre, ja que ja se que no els tornare a veure, i a altres fins aviat. El darrer dia sempre es un dia molt trist, i avuino ha estat diferent. Hem fet una festa, amb pastissos, musica, jocs, etc, per a passar el dia millor.
Sempre que me’n vaig d’Etiopia, em ve al cap el final del llibre Horitzo perdut, on el seu protagonista despres de descobrir el lloc mitic, Shangrila, ha sortit i tornat al mon de sempre, i ara intenta escapar una i una altra vegada, intentant tornar obsessivament al lloc dels seus somnis i abandonar per a sempre la vida quotidiana.
Esta clar, que el meu alter ego es l’heroi del llibre, i que d’aqui a onze mesos, ja sabeu on sere, fisicament, perque el meu cap ja hi es sempre.
